L'apartheid climàtic
Un granger ugandès necessitaria gairebé 60 anys, tota una vida, per contaminar el mateix que Kim Kardashian, Jeff Bezos o Elon Musk contaminen amb un vol de menys de 3 hores en el seu jet privat.
Una dada ho resumeix tot: l’1% més ric de la població mundial emet la mateixa quantitat d'emissions de CO₂ a l’atmosfera que els dos terços més pobres de la humanitat. O, dit d’una altra manera, 77 milions de persones, els ultrarics, contaminen el mateix que 5.000 milions de persones.
Ho expliquem a l'informe Igualtat climàtica: un planeta per al 99%, que acabem de publicar des d'Oxfam Intermón.
Tenim una responsabilitat col·lectiva per reduir les emissions. Però ni totes les persones contaminem igual ni totes patirem per igual l’impacte devastador de l’escalfament del planeta. Els estats del Pacífic literalment s’enfonsen sota l’oceà, però són responsables només del 0,01% de les emissions globals. Són precisament els milions i milions de persones al Sud Global, les més pobres, que ni han contribuït a generar aquesta crisi climàtica ni tenen recursos per fer-hi front, les que ja pateixen les conseqüències més colpidores.
La situació, lluny de millorar, empitjorarà. Els desastres climàtics s'han triplicat en els últims 30 anys, i s'estima que cada any 20 milions de persones ja es veuen obligades a deixar la seva llar a causa de sequeres, inundacions, pujades del nivell del mar o desertificació. I les Nacions Unides ens alerten que d'aquí 25 anys hi haurà més de 200 milions de refugiats climàtics.
El món està en risc de caure en l'apartheid climàtic, en què els rics pagaran per escapar del sobreescalfament, la fam i les guerres mentre centenars de milions de persones s'enfrontaran a la inseguretat alimentària, la migració forçada, les malalties i la mort.
I no són situacions només de països llunyans. A Catalunya, on aquests dies començarem a tenir restriccions per sequera, seguim el mateix patró: l’aigua que consumim s’ha convertit en un indicador de desigualtat social. A l'Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha municipis i barris que consumeixen el triple que la resta, segons es tracti de poblacions amb rendes més altes o més baixes.
La resposta està a les nostres mans. ¿Seguim apostant per un sistema econòmic que bàsicament funciona per a una elit cobdiciosa que no deixa d’acaparar riquesa? ¿O apostem per un model econòmic que prioritzi el benestar de la població i el planeta en lloc de la recerca de beneficis, l'extracció de recursos i el consum sense fre? Acabar amb la pobresa i evitar sobrepassar els 1,5 ºC d’escalfament no és incompatible. Els nous impostos a les grans corporacions responsables de la crisi i les grans fortunes dels mil milionaris han de contribuir al finançament de la transició cap a les energies renovables arreu. Qui més contamina ha d’assumir el cost d’aquesta transició.
El futur de les persones més joves i la vida de les poblacions més vulnerables depenen de les decisions i dels canvis que impulsem avui, no demà ni el 2030. ¿Però estaran a l'altura, els caps d'estat i les grans corporacions que es reuneixen aquesta setmana a Dubai per la cimera del clima (COP28)? Sincerament, espero que sí, perquè ens hi juguem el futur de la humanitat.