Aparcant la independència
Escric aquest article perquè penso que estem entrant en unes setmanes o segurament uns mesos que, a causa de la situació política que s’està vivint tant a Espanya com a Catalunya, podrien ser una oportunitat per reorientar els problemes pendents entre l'una i l’altra. Però l’escric també perquè crec que s’estan produint més dificultats de les raonables i que no són només conseqüència de les lògiques i evidents diferències d’opinió i d’objectius, sinó també de certes confusions sobre el contingut de les paraules amb què s’expressen aquests objectius. Explicaré de manera simple on em situo jo, i desitjaria que l’explicació pogués ajudar a aclarir algunes de les confusions. No sé pas si en sabré prou...
1. La meva situació. Jo em considero catalanista, i en molts aspectes concrets, sobiranista; no soc contrari a la independència, però no estic segur que sigui ni l’únic ni el nostre millor escenari de futur; tampoc soc contrari a l’espanyolisme, excepte quan intenta perjudicar el nostre país. Cada vegada em sento més europeista i crec que el federalisme podria ser una bona solució en els àmbits espanyol i europeu.
Vaig néixer en una família catalana d’anys, i em vaig criar i he viscut defensant uns valors i una cultura que sento com la meva i que no vull perdre. Però no m’he sentit incòmode formant part de l’estat espanyol, fins al punt d'haver estat en el seu govern durant un període en què vaig poder ajudar a augmentar el seu progrés i encara més el del poble català. Veig amb il·lusió la possibilitat de ser català, espanyol i europeu, sempre que les tres coses sumin, es coordinin adequadament, i cap d’elles no intenti perjudicar-ne cap de les altres.
2. És el moment de crear un nou Estat? He dit que no soc un fervent entusiasta de l’independentisme, ja que entenc que aquells que ho demanen volen que Catalunya es converteixi en un nou Estat, totalment independent de l’Estat espanyol i similar a alguns dels petits estats que actualment formen part de la UE. No estic pas segur que aquest sigui el millor escenari per al nostre futur ni tampoc el més fàcil d’aconseguir. He estat treballant uns anys al govern de Madrid i uns altres a la Comissió Europea a Brussel·les, i sé com s’hi respira. Poso l'èmfasi en millor perquè sé que un país petit pot tenir més possibilitats de creixement i de progrés formant part d’un dels 4 o 5 estats grans de la UE que no pas sent un més dels 20 o 30 estats petits que compten molt poc i que encara comptaran menys quan es canviïn les unanimitats en les votacions per les majories, cosa que s’està començant a discutir. I emfasitzo fàcil perquè, per raons comprensibles, una sortida d’Espanya no ens serà facilitada ni des de Madrid ni des de Brussel·les, perquè l’Estat espanyol sense Catalunya perd molt de pes econòmic i polític, i perquè en el cas de sortir no es té garantit que pugui entrar novament a formar part de la UE. Si a aquesta manca d’aliats s'hi afegeix l’insuficient percentatge d’habitants catalans que volen independitzar-se, tinc por que seguir insistint fermament en la independència pugui ser no només inútil sinó negatiu econòmicament, com ja hem estat veient amb el que ens ha passat els darrers anys.
3. Negociar un Estat diferent. Observo ara moviments d’un costat i de l’altre orientats a negociar canvis importants en la relació entre Catalunya i l’Estat, i que poden suposar algunes reformes de l’estructura estatal. Crec que aquest és el camí a seguir i penso que si es fa amb seny, es poden aconseguir unes majories suficients a totes dues bandes, perquè aquests canvis poden significar un període de col·laboració i de solidaritat. Crec que l’àmbit de l’esquerra i del centreesquerra espanyols ha millorat en la comprensió del problema i en la necessitat d’abordar-lo. Si això és així, caldria que es deixés de banda la pressió per a la independència i que es plantegessin seriosament reivindicacions com la sobirania fiscal, el ple respecte per la llengua i la cultura pròpies, i que es negociés un progressiu trànsit des d'una estructura autonòmica a una nova de caràcter més federal, que no té per què ser exactament igualitària per a totes les regions, però que ha de tenir en compte la solidaritat i l’equitat.
Sé que aquest és un plantejament voluntàriament optimista, com correspon a la meva manera de ser, però penso que, si no sortim de forma clara de l’ambient de confusió ideològica i confrontació política dels darrers anys, continuarem fent molt difícils les perspectives futures de les noves generacions de catalans, que ja les estan patint. Cal pensar en ells.