A les avingudes de Nova York més botigueres hi ha unes quantes plantes baixes per llogar. Potser ho fa el lloguer que en demanen, però, indiscutiblement, la clientela ha canviat de trajecte. Ja no té la necessitat de mirar els aparadors per estar al cas de les novetats ni per saber si encara queden vambes per córrer del trenta-nou. I si tingués en la necessitat, potser tampoc no es miraria gaire els aparadors, perquè entre la vida real i el mòbil guanya el mòbil. O sigui que una de les conseqüències de no aixecar el cap de les pantalles és que ja no veiem les botigues. I tot s’encomana. Sentit en uns magatzems d’electrònica de consum: “No sé si ens en queden. Miri-ho a la web”. Els aparadoristes treballen per a les marques de luxe.
Com que Donald Trump és un boomer primerenc, encara fa servir reclams analògics. A l’edifici que porta el seu cognom hi ha un rètol que diu: “Directori. Planta Baixa: Botiga Trump, Cafè Trump, Pastisseria Trump i Restaurant Trump”. La capacitat per a l’autoparòdia és un tret del caràcter que es té o no es té, i Trump el té i, a més, es nota que hi ha dedicat hores. Fa més efecte aquest directori que el retrat oficial en blanc i negre, que també hi té penjat, amb cara de milhomes.
Una mica més amunt, en tots els sentits hi ha l’elegantíssim edifici de l’Òpera de Nova York. Al vestíbul del primer pis hi ha exposats els vestits que Victòria dels Àngels va portar posats per interpretar el seu paper a Les noces de Fígaro i Madama Butterfly. És un orgull veure com encara la recorden, més de mig segle després. I una mica més avall, un aparador que sí que fa aixecar el cap. Hi diu “Nuestra camiseta, nuestra pasión”, i hi ha una foto gegant de Messi vestit de color rosa. Si de cas, aquesta que no l’exposin, d’aquí cinquanta anys.
