40 anys d’un savi aval a la unitat del català

AQUEST ESTIU ha fet quaranta anys que un grup de catedràtics de la Universitat de València van sol·licitar un dictamen lingüístic que va acabar dient això (traduït del castellà): “L’assumpte està científicament aclarit des de fa molts anys, d’acord amb tots els estudiosos de les llengües romàniques: el valencià és una variant dialectal del català. És a dir, de l’idioma parlat a les Illes Balears, a la Catalunya francesa i espanyola, en una franja de l’Aragó, a la major part del País Valencià, al Principat d’Andorra i a la ciutat sarda de l’Alguer. Ens causa sorpresa veure aquest fet posat en dubte per persones que utilitzen els seus propis prejudicis com a font d’autoritat científica. És culturalment aberrant tot intent de desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana, per la qual, com a escriptors i intel·lectuals espanyols, només tenim respecte i admiració, i dins la qual el País Valencià ha tingut i té un lloc tan rellevant”.

Firmaven l’escrit Dámaso Alonso, aleshores director de la Real Academia Española; Fernando Lázaro Carreter, que en va ser president després, entre el 1991 i el 1998; Jesús Pabón, director de la Real Academia de la Historia, o Vicente Aleixandre, poeta de la Generació del 27 i premi Nobel de literatura el 1977.

I aquí podríem acabar amb un “No cal dir res més”. Però sí que cal. L’escrit és del 1975. L’obsessió per destruir la unitat del català, per impedir de totes totes que sigui la llavor d’una unió política dels seus parlants, ve d’antic. Hauria de ser motiu d’una profunda vergonya que hagi sigut en l’Espanya democràtica que hàgim conegut l’apoteosi del separatisme lingüístic català més “aberrant”. Amb el català sí que s’ha pogut ser separatista, encara que hagi calgut adoptar una posició anticientífica.