10 anys pregant per votar

Aquest 28 de gener tocarà felicitar el Congrés espanyol: celebrarà el desè aniversari del vot pregat. La reforma de la llei electoral el 2011 va introduir el famós voto rogado a un sistema ja poc garantista. Espanya és aquest país en permanent campanya electoral que obliga obertament la seva ciutadania a “pregar” si vol votar. Cal demanar permís formal setmanes abans i l’administració l’ha de concedir. PP, PSOE, CiU i PNB van convertir votar en un favor que l’Estat et concedeix com si fos un caprici i no un dret democràtic.

El viacrucis de gestions i terminis impossibles converteix el vot exterior en una cursa exclusiva a contrarellotge que desincentiva la gran majoria. Fa anys que el vot pregat ha enfonsat la participació exterior. Sobretot perquè a més de sistema desfasat, depèn totalment dels serveis postals de cada país. Milers de sobres amb papers impresos surten de les juntes electorals provincials per volar fins a l’altra punta del món si cal, per després viatjar de nou i ser retornats via Madrid a la mateixa taula on s’apilen per ser recomptats.

És cert que una dècada després cap d’aquells partits defensa el vot pregat. Però tampoc han estat capaços de tirar endavant cap reforma que garanteixi el dret de vot, tot i tenir propostes a punt de ser votades. Junts va presentar fa poc una tímida PNL que, com sempre, quedarà en paper mullat. L’esperança rau ara en la proposició de llei d’ERC que reuneix elements ja de consens, amb solucions com poder-se imprimir la documentació i la butlleta autoemplenable, cosa que estalviaria temps i viatges. Només faltaria incloure-hi la delegació de vot, com es fa al Regne Unit i França, per completar el ventall d’opcions efectives. Mentrestant, PSOE i Podem, que quan eren a l’oposició s’havien compromès a derogar el vot pregat, no troben temps per fer-ho des que governen a la Moncloa.

De fet, no s'ignoren els drets de tots els votants. A Espanya, si s'és militar o policia desplaçat, no només són la Junta Electoral Central, ministeris, sindicats policials i partits afins els qui corren a defensar el seu dret implementant totes les solucions imaginables. És fins i tot el Tribunal Suprem, a cop de massa, qui obliga a fer respectar el dret de vot i la Constitució. I no al cap de 10 anys, sinó en poques hores. Però, en canvi, quan el que toca és garantir que més de 255.000 catalans o de 2 milions d’espanyols puguin votar, ja no deu ser tan anticonstitucional. No tots som iguals davant la llei.

De cara al 14 de febrer, la Junta Electoral Central permetrà que el votant per correu es pugui descarregar online sobres i butlletes electorals. Però no que es descarregui els certificats de votació exterior que els han d’acompanyar i validar, petició denegada a la conselleria d’Exteriors. Absurd. El destí dels vots de fora seguirà lligat al servei postal en temps de pandèmia, quan no ens han arribat ni els torrons.

A les darreres eleccions, el 2019, només es va recomptar el 9,3% del vot exterior català. El 12% a les del Parlament, el 2017. Milers de vots pregats que mai arriben. Continua sent un misteri si la papereta entra a cap urna. Ningú obliga els consolats a publicar dades de participació: quants sobres arriben per correu, quants es consideren vàlids i quants s’envien via Madrid a cada junta electoral provincial. Que lluny que queda aquell 2016, quan l’aleshores consellera Meritxell Borràs va prometre a la Catalunya exterior a Brussel·les que la Generalitat aviat implantaria el vot electrònic. Cinc anys després, ni una prova pilot, tot i tenir a Barcelona l’empresa líder mundial en la matèria. Ara es veu que volen fer una NASA catalana.

De fet, fa 40 anys que es va restablir el Parlament de Catalunya. I des d’aleshores mai s’ha aprovat una llei electoral pròpia, tot i que ho ha fet fins la darrera comunitat autònoma espanyola. Això no és culpa de Madrid, sinó exclusivament dels partits catalans. Deuen preferir que a Catalunya hi regeixi la Loreg espanyola. Els darrers 10 anys s’ha duplicat la ciutadania exterior i ara mateix més d’un quart de milió d'electors catalans segueixen sense poder votar amb garanties. La Catalunya exterior és part del país. En nombre de ciutadans equival a la segona ciutat de Catalunya. Ara només cal que no se’ls tracti com a ciutadans de segona.