Fa 80 anys les dones catalanes van perdre els drets

Avui fa vuitanta anys que el 30 de setembre de 1939 Franco es va adonar que, en abolir l’Estatut, havien quedat vigents totes les lleis i disposicions dictades pel Parlament i el govern de la Generalitat. Per fer taula rasa de qualsevol fruit de l’autonomia, va abolir-les. Va ser un fet que no es va donar amb les lleis de l’Estat, ja que es van mantenir les lleis republicanes que no van ser modificades o abolides expressament pel nou règim. Aquest fet denota un comportament de menyspreu de l’Estat envers el dret d’autonomia de Catalunya -que vol dir un dret reconegut d’autogovernar-se-, que ara també ha estat menystingut per l’estat democràtic amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i amb la més recent, també del TC, beneint l’aplicació del 155. Això no va passar amb la República, quan el tribunal equivalent de Garanties Constitucionals, el 1936, va derogar la llei que havia suspès l’autonomia arran dels fets del 6 d’octubre en considerar que vulnerava el dret a l’autonomia i reformava una llei de rang constitucional que era l’Estatut. Avui ningú plantejaria discutir l’existència dels ajuntaments o les seves competències, però amb la Generalitat val tot. L’autonomia sembla que sigui, com es deia abans, “una gracia de su majestad”.

Amb aquella derogació van desaparèixer normes importants per a la vida de la ciutadania catalana en els àmbits de la llengua, l’administració de justícia, l’ensenyament, l’administració local, la cultura o el dret civil. En aquest darrer àmbit els efectes van ser devastadors, especialment per als drets de les dones catalanes.

El Parlament havia dictat dues lleis històriques.

El 12 de desembre de 1933 la Llei de Majoria i Habilitació d’Edat, en què s’establia la majoria d’edat per a l’home i la dona en 21 anys, i 18 si es contreia matrimoni. Això va suposar un gran avenç, ja que la majoria d’edat fins llavors eren els 25 anys i els menors no podien contreure matrimoni sense l’autorització dels pares fins als 23. De tota manera, la dona, per causa del matrimoni, estava sotmesa a la vènia marital fins i tot per administrar els propis béns. Aquesta situació va canviar radicalment el 13 de juny de 1934, quan es va dictar la Llei de Capacitat Jurídica de la Dona i els Cònjuges, que establia la plena igualtat jurídica de la dona respecte a l’home. Disposava el següent: 1) La dona té la mateixa capacitat civil que l’home; 2) El matrimoni no és causa modificativa de la capacitat d’obrar de la dona. 3) La llei no concedeix al marit autoritat sobre la muller ni atorga la seva representació.

Les dones i els homes tenien la mateixa capacitat civil. Un canvi fonamental que suposava l’enterrament de la vella institució de la pàtria potestatque donava a l’home la potestat sobre la família per decidir en relació amb els fills i la dona.

Aquestes lleis van ser abolides el 1939 amb la resta, la qual cosa va suposar que molts homes i dones majors d’edat i amb plens drets passessin a ser menors d’edat. Però a més les dones tornaven a estar sotmeses a la vènia dels marits, i es posaven en dubte els actes de disposició que havien fet amb la plena capacitat jurídica guanyada.

D’aquella crema, els redactors de la Compilació de Dret Civil de Catalunya -del 1960-, que intentava salvar el que es pogués del dret català, per iniciativa i insistència de Maurici Serrahima, en van recuperar la igualtat jurídica de la dona en el matrimoni atès el règim de separació de béns. Se l’hi reconeixia, a l’article setè, plena disposició dels propis béns sense cap vènia del marit. Es va aconseguir així recuperar part dels drets reconeguts pel Parlament. Això contrastava amb el règim administratiu del franquisme respecte al treball, en què la dona no podia ser contractada sense la vènia del marit. Recordo que el meu pare moltes vegades havia anat a defensar els drets de la mare quan en un banc o per fer qualsevol acte de disposició patrimonial se li demanava l’autorització del marit.

Hem de tenir present avui, a vuitanta anys d’aquella derogació feta per Franco, que quan va destruir els darrers vestigis de l’edifici legal de la Catalunya republicana les dones van ser les que més hi van perdre.