10 anys d’occità i cotó fluix
Segurament en els darrers deu anys han passat tal grapat de coses que no podem encara copsar-les del tot per l’empatx que arroseguem. Ara bé, hi ha quelcom que sí que podem constatar: el juny del 2006 vam votar un Estatut que pel que fa al règim lingüístic va representar un canvi i un avenç no menors. A través del seu article 6, vam oficialitzar a tot el Principat de Catalunya la llengua occitana. A tot, hi insisteixo. Abans, l’occità era llengua oficial només a l’Aran. Amb l’Estatut, Catalunya passava a ser un territori administrativament trilingüe. Una dècada més tard no puc esquivar la pregunta: hem notat cap canvi?
És cert que el 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de l’occità, que pretenia desenvolupar l’oficialitat establerta per l’Estatut. Precisament fa poques setmanes el diputat socialista Rafel Bruguera es planyia a la comissió de cultura del Parlament del fet que, sis anys després de l’aprovació de la llei, la Generalitat només ha aplicat -i parcialment- un dels 25 articles. No li mancava raó, tot i que podria mirar de convèncer amb la mateixa vehemència els seus col·legues socialistes aranesos que a llurs ajuntaments fan ús del castellà a tort i a dret.
Dit això, més enllà d’una llei votada i no aplicada, hem percebut cap canvi més? Malauradament, poca cosa. L’excusa sempre ha estat l’escassetat pressupostària per bé que sabem que el problema de fons no són els diners. Tenim un país aficionat a redactar lleis i més lleis que sobre el paper sonen d’allò més bé, l’aplicació de les quals, però, ni és peremptòria ni obligatòria. El resultat és que deu anys després no hem fet ni tan sols allò que no costava ni un euro, fet que posa sobre la taula si realment ens creiem el que votem.
Un bon exemple va ser el 9-N del 2014. Les paperetes dels col·legis eren bilingües llevat a l’Aran, que eren trilingües. Haver imprès les paperetes trilingües per a tot Catalunya des d’un bon començament no hauria generat cap sobrecost. Per què no es va fer així? Un descuit?
Això em porta a Llull. Enguany celebrem l’Any Llull per commemorar els 700 anys de la mort del filòsof. Es tracta d’una de les actuacions estratègiques del 2016 del departament de Cultura, amb un pressupost de més de 715.000 €, que ha de servir per realitzar actuacions no només arreu del territori català, sinó també a escala internacional, com ara les més de 50 conferències i taules rodones en llocs com Berlín, Friburg, París, Florència, Milà, Londres, Cambridge, Nova York, Brussel·les, Alger o Tunísia. És una iniciativa fantàstica i meravellosa, que diria el místic mallorquí. L’únic detall és que Llull també va ser autor en llengua occitana, quelcom que ha passat totalment desapercebut. La llei obliga el Govern a incloure la difusió de la cultura i la llengua occitanes en la política cultural a l’exterior. Era una excel·lent ocasió per fer-ho i no representava cap sobrecost. És més: Llull esqueia del tot per remarcar els lligams culturals i lingüístics que durant segles han unit catalans i occitans. I sense demanar tant, què costava que almenys el web institucional de l’Any Llull no obviés completament la faceta occitana del poeta?
I si seguim en el camp literari, clama a Déu que deu anys després de l’oficialitat encara sigui impossible de trobar ni un sol llibre d’algun dels autors majúsculs de la literatura occitana, com Joan Bodon, Pèir de Garròs o Robèrt Lafont, a qualsevol de les biblioteques municipals de la capital del país.
La conclusió passat un decenni és que encara hi ha massa catalans que no han assumit aquesta oficialitat. Es palpa llegint algunes de les propostes constitucionals i manifestos lingüístics que han anat apareixent i que, de nou, redueixen i circumscriuen l’occità exclusivament a l’Aran. No s’ha entès que l’oficialitat del 2006 contenia -i conté- una càrrega política que va molt més enllà dels estrictes drets lingüístics dels aranesos a l’Aran. No s’ha entès que l’objectiu era demostrar que Catalunya feia amb la seva minoria lingüística històrica allò que l’Estat espanyol hauria d’haver fet amb la catalana: protegir-la, reconèixer-ne els drets i bastir un Estat plurinacional i plurilingüístic de debò. No s’ha entès que vetllar per un país tan petit com l’Aran i la seva llengua és, precisament, el que ens fa més grans com a societat: que avui l’occità és la prova del cotó fluix de l’esperit tolerant, respectuós i obert dels catalans. Adonem-nos d’una vegada, doncs, que, al capdavall, l’occità és qui ens permet deixar de mirar-nos tant el melic, per poder mirar-nos al mirall i agradar-nos.