L'any en tres paraules
Negacionisme. L’obstinació del virus i de les seves mutacions ens ha tornat a tancar en petites bombolles, empesos per la necessitat vital d’abraçar i celebrar. Mentre els amics, les famílies i els missatges de WhatsApp s’omplen de nous positius, anem acumulant episodis de resistència física i anímica.
La paraula negacionisme ha estat el neologisme més votat aquest any en la crida que fan l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat Pompeu Fabra. El 2021 ha estat un any de moltes negacions. El 6 de gener el trumpisme es negava a acceptar el traspàs del poder democràtic als Estats Units. Els qui ja desconfiaven de la versió oficial d’una pandèmia que ha reduït la població mundial en més de 5 milions de persones han recelat també del procés d’immunització.
El negacionisme de la vacuna conviu amb el poder dels qui, amb les dosis a la mà, neguen el dret a una vacunació universal, ja sigui amb el control de les patents o de les dosis disponibles que arriben a bona part del continent africà en comptagotes i moltes vegades a punt de caducar. L'òmicron és la prova més clara que pretendre bombolles de països segurs és irreal.
Vacuna. Segons l'Organització Mundial de la Salut, una vacuna és qualsevol preparació destinada a crear immunitat estimulant la producció d’anticossos; i vacuna també és la paraula de l’any per als diccionaris Oxford i Merriam-Webster. Però els seus efectes i la caiguda dels nivells de mortalitat no han servit per immunitzar un sistema en erosió accelerada.
El baròmetre Edelman de la confiança, que es publica cada any, conclou que aquest 2021 ha estat el de la “fallida de la informació”, que ha contribuït a augmentar també la sensació de por, tant a nivell personal com de societats. Un 84% de la població es mostra preocupada per la possibilitat de perdre la feina, un 72% pateix angoixa per l’emergència climàtica i més del 60% reconeix que li preocupa la pèrdua de llibertats individuals i la possibilitat de contagiar-se de covid-19. També hi ha una percepció generalitzada que el cost de la pandèmia recau injustament entre els qui tenen menys diners, menys recursos i menys estudis.
Transitori. Els paquets d’estímuls econòmics, precisament, havien d’exercir d’antídots contra aquesta desigualtat, i la crueltat en els costos de la pandèmia. Però el 2021 també ha estat l’any del retorn de la inflació. És l’any en què la globalització va embarrancar al canal de Suez com a metàfora de la fragilitat d’una hiperconnectivitat i un sistema de comerç marítim a escala planetària que va entrar en pana el 23 de març.
Per a l’analista econòmic del Financial Times Martin Sandbu, transitori és la paraula de l’any. Durant mesos els partidaris d’injectar diners per revertir l’impacte econòmic del coronavirus han insistit que els efectes dels plans d’estímul serien només transitoris. El dubte, segons Sandbu, és com serà de llarg aquest període d’escalada dels preus de l’energia, els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament globals i de canvi en els patrons de consum que han disparat la inflació.
El coronavirus també serà transitori. Però el parèntesi s’allarga; i també la suspensió de drets i els sacrificis personals. La confiança en uns governs que continuen atribuint-se uns poder excepcionals torna a caure fins al 40%. Afegiré una de les meves paraules de l'any: vigilància. La que estem obligats a tenir per evitar el contagi; la que ens imposen amb rastrejos, usurpació de dades i restriccions de drets; la que hem de defensar davant els excessos dels poders públics.