Cada Cap d’Any, el meu gat i jo, ens carreguem dues saques a l’esquena i una aixada a la mà. Caminem cap al final de l’hort. Ho deixem caure tot. Ens amorrem a l’ampolla d’aiguardent i comencem a cavar. Fem dos forats: el dels records i el dels oblits. Els forats fondos-fondos com un mai més. I mentre van caient totes les coses anem xumant com si ja no ens quedés res. Ho colguem tot de terra. I resem sense paraules amb els ulls picant: “Any nou, vida nova”. De patac, des de l’infern, brota un dimoni enforquillat i ens escup flames de terra als morros bramant: “Any nou, vida vella”. Aquest 2023 serà com el 1923.
L’1 de gener de fa un segle un senyor, que ara no sabem si és al cel, a l’infern o a Benidorm ballant sense parar Islas Canarias, ens avisa per megafonia anyal eterna: “Allò d’any nou vida nova mai ha sigut veritat, mai ha passat de la ratlla dels propòsits, i, del mateix mode que el primer segon de l’any que comença no té res de nou sobre el darrer segon de l’any que acaba, així també la vida de l’any nou és sempre la mateixa vida de l’any vell”. Amén. Certament el cadàver és clar i llampant. I no dubta a aixecar-se del clot. Així, què s’espera políticament per al 2023 des del 1923?
Res. L’epitafi per a l’any nou el liquiden d’un cop tradicionalment sec i al cor com si es tractés d'una banda de vampirs ancestrals: “Les paraules i les fantasies constitueixen tota l’actuació dels governs de Madrid”. Ni taules, ni carxofes, ni sugus. Ja li pots cantar les absoltes, perquè ja ho va dir al futur el filòsof de l’escolàstica plàstica nacional-judicial-Frankenstein-hòstia-reconsagrada que “La vida sigue igual”. Espanya gira, però no avança... Com Catalunya. Els cavallets de fira d’una infantesa immadura malaltissa rotonda.
Aquí la cosa també feia olor d’all moribund sense oli difunt. De caos i cacau. La capital era, el 1923, un galliner fantasmagòric de gallines espectrals: “Barcelona ha d’organitzar, doncs, la seva vida ciutadana”, “Cadascú de nosaltres ha de fer l’esforç de portar aquest tribut a l’amor per la ciutat. Si volem que hi hagi ciutadans forts per a tota mena de lluites, ja siguin per la vida pel progrés o per la llibertat dels pobles, és precís que els barcelonins deixin d’ésser vells abans d’hora, deixin d’ésser febles en la joventut, deixin de dormir en oficines i fàbriques, deixin de viure com un poble desorganitzat que perd el temps i es degrada...” Tot està per fer i desfer i tot és impossible: com la Sagrada Família.
El temple, com ara, era ple de formigues neguitoses que aixecaven les antenes davant l’immoble etern. Es començava l’any amb una repetitiva visita i, esclar, on la novetat era la no novetat. Una guia fortuïta era “una religiosa antiga filla de Barcelona” que recordava aquell 1882 quan es van començar les obres i ella era jove. 40 anys fent pessigolles al cel i demanant “amb l’ajuda de Déu”, que també estava arremangat a la bastida posant pedres i endrapant rosegons de pa amb arengades, que s’acabi d’una punyetera vegada la construcció endimoniada d’un diable suant que tenia feina a tot arreu l’1 de de gener de 1923.
El món era una olla fent xup-xup caníbal d’alta cuina de la destrucció desconstruïda: “crisi dels partits francesos”, “crisi ministerial a Xina”, “sublevacions a Torí”, Lenin desmentint que el comunisme faci “cap concessió” al capitalisme, “els Estats Units i els problemes europeus”... Carn d’olla sotsobrant al mar ondulant del qui dia passa peix pateix. Però, com sempre, tot anirà bé. Fins i tot un enciam fent la fotosíntesi ho sap. Serà fàcil, a domicili i barat.
Qualsevol problema se soluciona amb el “depuratiu Rubió”. Un “remei miraculós” que tot ho cura davant “l’ull de la veritat”: herpes, picors, mussols, varius, hemorroides, dolors reumàtics, nerviosos, sífilis, gota, taques a la pell, mal d’ulls, furóncols, vicis de la sang... només és necessari un pot i avall que fa baixada fins a l’infern. Què vols tornar a ser jove? Tenim l’antiaging per salvar carns i matrimonis: “Mira, espòs meu, com en pocs dies ha desaparegut la blancor dels meus cabells amb l’acreditat i inofensiu RHUM BELLESA a base de noguera ¿Per què no l’uses tu també i rebran el teu cabell i bigoti el color que abans tenies?” Xapa i pintura. Tot, cada any, té solució. I tot acaba, com a l’inici de l’article, amb el funeral, el clot, la terra, l’herba. Amb les herbes de 31 graus celestials d'“Els monjos de Montserrat”. “Aromes del Montserrat” als morros per fer les paus terrenals vitals per viure. Bon any, vell!
