Després de les coses normals que trobo que toca fer cada dia, cada hora, com ara fer l’esmorzar, anar a passeig, li dic que enraonar català, o entendre’l, és normal i, trobo, desitjable. I em diu que no. Que no, que no. Que si una llengua no es parla és com una balena que embarranca. Un accident. Hi haurà més peixos que tinguin oportunitats. Si una cosa s’extingeix, potser calia. Aquesta és la gran qüestió. Cal o no cal preservar el que ens deixa? Eh? Cal aguantar balenes i llengües o cal deixar perdre balenes i llengües? Què ens farà més humans o què ens farà menys humans?
I ell (que poden ser ells) em diu que si la llengua no es parla és perquè no es vol parlar i, per tant, se l’ha de condemnar a la mort. I què? També s’han mort crustacis i llibres i no ha passat res. Però li dic que no, que no. Que sí que passa. I no em creu. I em diu que moltes coses s’han mort al llarg dels segles. Per deixadesa, civilitat, barbàrie i intolerància. Moltes coses s’han mort, i es pot morir una llengua. I tant que sí. Però jo dic que no. I que jo seré el malson dels que ho pretenguin. Jo seré el vostre malson, el vostre gran malson. Qui no us deixi dormir. Perquè sí, perquè vull. Jo –i espero que vosaltres– seré el vostre malson.
