L’any de l’embotit (amb permís d’en Torrent)

L’ARA publica una entrevista de Lara Bonilla al nutricionista Aitor Sánchez, a propòsit d’un llibre que acaba de treure: Tu dieta puede salvar el planeta. Entre moltes coses que diu, em crida l’atenció aquesta: “No crec que perdem la ramaderia, però sí que crec que anem cap a un model en què el consum de carn serà més esporàdic, més festiu. I no aquest model, que és insostenible, de menjar pit de pollastre o cinta de llom barata”. Està parlant, doncs, d’allò que feien els meus avis. Als contes d’en Folch i Torres per fer festa es menja pollastre. “Ara ve Nadal, matarem el gall...”, etcètera. Recordo que de petita menjàvem llenties un cop per setmana. Les fèiem vegetals i ens limitàvem a tirar-hi totes les herbes aromàtiques que teníem: menta, llorer, marduix...

És evident que el pollastre que es podien menjar els herois d’en Folch i Torres i el que puguem comprar nosaltres al supermercat són diferents. L’altre dia, l’amo de la botiga Avinova, de la Boqueria, que em va vendre un pollastró (aquella au tan petitona que els francesos anomenen coquelet), em deia que el cicle d’un pollastre són cent dies, però que els del súper amb prou feines n’han fet trenta. Aquell pollastró, que va costar quatre euros, tenia tots els gustos: va ser un plat de diumenge. La qüestió és si aquí, al Primer Món, hauríem de menjar menys carn a canvi de menjar-ne de més qualitat i, per tant, pagar-la més cara. És un debat, si em permeteu la paraulota, que ens passarà per sobre, perquè cada cop hi ha més adolescents i joves que deixen de menjar carn per qüestions ètiques. (També deu passar que la no ètica que han menjat fins ara tampoc la troben tan bona.)

Jo diria que el gran problema no és pas el filet o el pollastre. El gran problema és l’embotit. Tothom en necessita, d’embotit (bars, pizzeries, menjadors escolars, famílies). I l’embotit sí que tothom el busca barat, perquè s’acaba de pressa.