Cada any, en aquest temps...

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsJa han sortit les castanyeres. Han sortit per amagar-se en els caus respectius, que no les lliuren del fred, del vent, ni de la pluja; i la closca esberlada de les castanyes ben torrades atraurà la mirada plena de llamineria de la canalla, i dels qui fa anys que no ho són, devers la polpa pastosa, enganxosa i farinosa que es fica als buits dels queixals. “Y ese encendido rubor / que en tu semblante no había..” Ja han sortit els versos. No sabem si ells ens han dut les castanyeres, o si les castanyeres els han dut a ells. El cas és que els uns i les altres han eixit, de la manera menys espectacular, del racó d’oblit transitori on el temps els colga per a descolgar-los cada any, i fruir-hi baldament sigui una estoneta. Ja el tenim aquí: amb la seva capa, el capell emplomallat, el gest ample, el posat desvergonyit, altiu, arrogant, ben plantat, valent, decidit, resolt i, també, esporuguit. “-¿La hosteria del Laurel? / -En ella estáis, caballero...” Arriba majestuós, perfumat de panellets eixarreïts, daurats, rosats, empinyonats, amb mitja ametlla clavada al llom, un grapat de castanyes, un ròssec de crisantems, i el record, per als vius, dels morts. “-Yo a los palacios subí / y a las cabañas bajé / y en todas partes dejé...” Avui, que el motor rondinós dels avions gairebé no ens fa aixecar el cap; avui, que les grans velocitats no ens sorprenen; avui, en plena davallada de romanticismes; avui, que ens són familiars la browing i els gàngsters i la bomba sota el seient del més inofensiu tramvia, en plena follia dels primers plans cantelluts del cinema -exercici per a eixamplar fins als més vasts horitzons l’intel·lecte i aclarir les potències il·luminant-les per on millor li sembla-, avui, a desgrat del temps i de les evolucions que aquest efectua, encara tornen a saltar dels més variats escenaris, als més diferents espectadors, els versos aquells. [...] “¡Oh! ¿No es cierto, ángel de amor, / que en esta apartada orilla...” I és aleshores, quan, als qui recorden, els ve a la memòria aquell estirabot que deien fent grans brams, quan eren petits i no els havia llegut d’emocionar-se: “...els ases porten cotilla / i els rucs gorra de cop?” [...] Que poques, avui, ens deixaríem arrencar el “corazón” pel pobre “Tenorio”, que és la negació més absoluta de l’ideal de les dones amb quatre dits de front.