Un any del 7-O: colonialisme sense fre

El context posterior als atacs del 7 d'octubre del 2023 ha marcat un punt d'inflexió en la consciència global sobre la naturalesa colonial de l'estat d'Israel. L'any de violència extrema, qualificada de genocidiària per juristes i experts a Gaza, a la qual s'afegeix la violència intensificada a Cisjordània i al Líban, han portat molts d'aquests experts, progressivament, a reexaminar les dinàmiques de poder i control a la Palestina històrica i la regió del Pròxim Orient. Tot i que l'anomenat conflicte palestinoisraelià ha estat objecte d'atenció internacional durant dècades, el relat dominant sovint ha enfosquit la realitat subjacent: el colonialisme d'assentament que defineix l'estructura del règim d'Israel.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

El colonialisme d'assentament es distingeix d'altres formes de colonialisme en el fet que no sols busca explotar els recursos d'una terra estrangera, sinó reemplaçar la població indígena mitjançant la creació d'una nova societat sobre les ruïnes de l'anterior. Aquesta és precisament la dinàmica que molts ara veuen amb més claredat a Israel. L'establiment de l'estat el 1948 va resultar en el desplaçament massiu de palestins, en una Nakba que mai no va deixar d'amenaçar la seva existència com una estructura de despossessió i dominació multidimensional amb la finalitat última de neteja ètnica. La retòrica governamental que legitima aquestes accions com una defensa de la seguretat nacional, fins i tot existencial, encobreix la realitat d'una empresa colonial que desposseeix els palestins de les seves terres i recursos.

La Franja de Gaza, ja subjecta a un bloqueig inhumà des del 2007, ha estat durant anys objecte de guerres regulars. Després del 7-O, la violència va assolir un nou nivell, amb bombardejos regulars i una campanya militar implacable que ha deixat milers de morts (42.500 d'acord amb les xifres oficials, més de 200.000 d'acord amb estudis que tenen en compte morts directes i indirectes). Les imatges de destrucció d'infraestructures de tota mena han commocionat el món, i han obligat a reconsiderar la narrativa d'un conflicte simètric entre dues parts igualment responsables.

A Cisjordània, la violència de l'exèrcit ha arribat a nivells alarmants. A això s'hi afegeixen els atacs a llogarets palestins, la destrucció de cultius i els assassinats, rebuts amb una passivitat preocupant per part de l'exèrcit israelià, cosa que ha exacerbat la percepció que el govern israelià facilita o almenys tolera aquests actes. Aquest any ha estat un dels més mortífers per als palestins a Cisjordània en més d'una dècada, amb una política d'expansió d'assentaments que avança sense restriccions.

A més de la violència dins dels territoris ocupats, el Líban també ha patit com a resultat de les accions israelianes. Els atacs aeris i les incursions al llarg de la frontera han revifat velles ferides portant a la memòria col·lectiva les invasions israelianes passades, especialment la guerra del 2006. Per a molts, les matances i la destrucció al sud del Líban no són més que una extensió del projecte colonial que cerca dominar i controlar la regió a través de la força militar i la presència territorial.

Aquest any, marcat per una violència extrema en múltiples fronts, ha desemmascarat davant del món la veritable naturalesa del conflicte. El que durant molt de temps s'ha presentat com una disputa territorial o un conflicte entre dos pobles ha quedat exposat com un procés colonial en què una potència, Israel, busca subjugar i reemplaçar la població indígena, els palestins, amb el suport de potències occidentals.

El forat negre de les presons d'Israel

Dossier Israel, un any després del 7-O

Anterior

Què ha canviat a l’Orient Mitjà?

Vés a l’ÍNDEX