Anuncis de pernil contra anuncis de cervesa
Des de temps immemorials, a la televisió hi hem vist parelles d’actors fent-nos recomanacions gastronòmiques diverses. Podríem remuntar-nos al popular anunci d'"Atún claro, Calvo" que anunciaven dos calbs il·lustres de l’època com Jesús Puente i Juanjo Menéndez. L’estructura habitual d’aquests espots consistia en què un explicava a l’altre les virtuts del producte i el convencia del seu bon gust i qualitat. Aquests anuncis no han evolucionat gaire. Ara mateix, Emilio Gutiérrez Caba i Antonio Resines publiciten un pernil El Pozo i funcionen exactament igual que les dues estrelles de la tonyina. Un missatger truca al timbre d’una casa per entregar una cuixa de pernil. Li obre la porta Resines, i quan demana per Emilio Gutiérrez Caba li diu que és ell mateix. Com que no el reconeix, Resines li aclareix: “Por este jamón yo soy Emilio Gutiérrez Caba y quien haga falta”. Un cop dins de casa, i després d’una mica de comedieta per les ànsies de menjar pernil, els dos actors gaudeixen de l’embotit. L’obvietat com a únic reclam comprensible.
En canvi, en el nou anunci de Free Damm que protagonitzen Pere Arquillué i Julio Manrique s’ha mantingut la línia encetada el 2019 per la marca. El que podríem batejar com a metapublicitat. És un anunci de com es fa un anunci. O dit d’una altra manera: els dos actors fan l’anunci com si en realitat no l’estiguessin fent. Es juga amb dos nivells narratius: el publicitari i el d’una suposada realitat dels actors a la pausa de la gravació. Com que la cervesa és sense alcohol, la dualitat és la mateixa: s’anuncia una cervesa que, estrictament, no és cervesa. Arquillué i Manrique apareixen relaxats dalt d’un magnífic veler, davant la costa de Barcelona. Manrique li consulta al company: “Aquest és el segon anunci de cervesa que fem. Tu creus que en encasellaran?” Arquillué hi treu importància, i l’altre li dona la raó comentant-li que ara les propietats de la beguda són diferents. “Ja veig que aquest vegada t’has après el guió...”, li contesta burleta Arquillué. Es fa referència a les estructures de la producció publicitària, recordant-li també els luxes habituals en els anuncis de cervesa: bona música, gent maca i bones vistes. En el súmmum de saltar entre els dos nivells narratius, Arquillué li ordena al seu col·lega que col·loqui bé l’ampolla davant de la càmera: “Posa bé l’etiqueta, no fos cas que no ens tornin a trucar”, i fins i tot es veu l’equip de rodatge. Com en l’anunci del 2019, tornem a veure Arquillué enregistrant davant del micròfon el missatge final sobre el sabor de les maltes torrades, i després tots dos riuen imaginant-se en quin lloc esplèndid gravaran el proper anunci de cervesa. És un anunci que no vol semblar-ho, on els actors aparentment gaudeixen de la cervesa perquè volen (la seva realitat) i no perquè els paguen (l’anunci).
El pernil i la cervesa simbolitzen els dos tipus de televisió. La que considera que l’espectador no ha d’activar mai ni una neurona i la que confia que a l’altra banda hi ha algú que espera alguna cosa més.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió