A l’última trinxera
Anem cap a la Fatarella. Allà ens espera en Joan Sambró de l’Associació Lo Riu, dedicada a l’estudi del patrimoni històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre. En el seu local, un petit museu exhibeix restes trobades a l’escenari de la Batalla de l'Ebre així com elements de recreació. I precisament això és el que hem vingut a fer. Viatjar amb la memòria en el temps.
Som al 14 de novembre del 1938. La desfeta en el front de l’Ebre és total. El comandament republicà necessita evacuar de Flix 25.000 soldats que han de travessar el riu cap a la riba esquerra. Entre ells i els nacionals només queden un grapat de soldats atrinxerats en els 33 quilòmetres de fortificacions i búnquers que el tinent coronel Tagüeña va manar construir durant l’ofensiva. Molts dels soldats són de la gloriosa 35a Divisió Internacional. Brigadistes. Es demanen voluntaris per a una darrera missió suïcida. Resistir fins que es pugui evacuar Flix. Uns centenars de soldats fan el pas. Moriran tots.
Som a la partida de Raïmats, just on els republicans van establir la darrera línia de defensa. Entre molins de vent i oliveres, Sambró assenyala una petita trinxera en ziga-zaga. “És aquí. Aquesta va ser l'última trinxera de l’exèrcit de l’Ebre. A partir d’aquí tot va ser retirada”. És un modest forat tot just reforçat per uns sacs terrers. Des de l’última trinxera es veu en la llunyania el lloc de comandament que tenia el maleït general Yagüe. “I just va ser en aquesta trinxera que van trobar en Charlie”, ens assenyala Sambró.
El 2011, fent unes excavacions, es va trobar el cos d’un dels darrers combatents. Era un soldat cepat (1,80 m) que va morir per la metralla amb una granada a la mà. A terra, milers i milers de cartutxos recordaven com va ser de ferotge la defensa a mort d’aquest racó. “Els tècnics de la Generalitat se'l van emportar i ara no sabem on és”, es plany Sambró.
El paisatge és estrany. Ens trobem enmig d’un parc eòlic. “Les administracions ens van amenaçar –recorda Sambró–, perquè ens queixàvem que es construïen els molins enmig d’un espai de memòria, traient de qualsevol manera ossos de combatents”.
Hem vingut a fer una reconstrucció històrica. Així que ens vestim amb els uniformes que té Lo Riu. A mi me'n donen un de major republicà. Quedo creïble perquè, ben mirat, duc les mateixes ulleres que el tinent coronel Tagüeña, defensor de la posició. Portem fusells russos Mosin-Nagant, una metralladora Degtiariov i una pistola Astra. Jo dec fer de comissari polític conciliador perquè no en porto, d’arma. Sambró insisteix que tots els detalls siguin correctes. “Després em renyen si hi ha cap error”, diu conscienciat.
Després d’enquibir-nos en un búnquer de formigó a recer de l’aviació italiana, anem cap a la darrera posició. L’ultima trinxera. Els molins, com una nova línia de búnquers, s’estenen per la serralada. Hi ha silenci. Esperem. A diferència dels homes que van morir just aquí, nosaltres ens fem la foto i podem tornar en cotxe. “Els que els van rodejar i segurament matar amb granades –diu Sambró– eren soldats del Terç de Montserrat. Catalans”.