Els toreros de Gaudí
Va sortir publicat ahir que l’Ajuntament de Barcelona multarà trenta-dues botigues de records. Allò que abans, amb certes ínfules de viatjat, en deien souvenirs. Arran d’aquesta ràtzia la tinent d’alcalde d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, va dir (no sé si amb convicció o ironia) que “aquest pla té un objectiu molt clar, que Barcelona no sigui un souvenir”.
Ai, com s’assabentin d’aquestes declaracions els socialistes! Trenta anys picant i important pedra per construir edificis “icònics”, convertir Barcelona en una marca “icònica” i fer dels seus habitants uns icònics residents de la segona corona!
Ai! I ara resulta que el que volíem en realitat era dir que “Barcelona és una ciutat per poder-hi viure i treballar”, com va reblar Sanz en les seves declaracions. Va, home, va! Tants barcelonins dedicats en cos a vendre’s l’ànima per arribar a ser dignes de penjar en forma d’imant de les neveres de mig món, perquè ara vinguem amb idees petitburgeses com que Barcelona és per viure-hi.
Al món existeixen moltes ciutats imant de nevera. Ciutats clauer o ciutats trasto. Però el cas de Barcelona és singular perquè hem vist en una sola generació com es passava de les modestes postals Escudo de Oro amb una foto de la Dama del Paraigua a ser de les ciutats més fotografiades del planeta. Així que deuen recordar quan existia la ciutat per una banda i, per l'altra, els souvenirs, bàsicament exòtics als mateixos barcelonins. Fins al punt que l’any 2010 el consistori va pressionar perquè no es venguessin més records aliens al que és propi (i què identifica un souvenir com a propi de la ciutat, doncs?, que horroritzi el barceloní?). I així es van perseguir els barrets mexicans, que encara van aguantar ramblejant uns cinc anys ben bons.
Llavors va semblar un pla genial. Deixar flamenques, toreros i 'mariachis' per difondre al món l'obra de l'il·lustre misantrop i resident Antoni Gaudí. La salamandra, el trencadís, els perfils de la Casa Batlló... Folklore per cultura!
Però vet-ho aquí que aquesta pressió ha forçat el sorgiment d’un dels moviments de fusió artística més singulars en els dos mil anys que portem aquí plantats. Com a la pel·lícula 'La mosca', en què un teletransport mal higienitzat barrejava l’ADN de l'insecte amb el de Jeff Goldblum (versió Cronenberg, esclar), Barcelona ha estat un teletransport de portes obertes on les Manolas i els toreros, lluny de marxar, han incorporat al seu ADN el trencadís. I així, la idea de Gaudí, que anticipava l’'arte povera' i que volia transmetre els valors de la sobrietat i l’ascetisme, ha cristal·litzat a les botigues de records en forma de flamenques i toreros gaudinians. Fins i tot, en un bucle absurd, he vist un caganer fet de trencadís...
El souvenir, escriu Tracey Benson a 'The musem of the personal: souvenir and nostalgia', sempre va vinculat a un record fictici. Antagonista del temps natural, el record és la plasmació del moment únic oposat al temps quotidià.
Barcelona, feta souvenir per la mirada dels milions de turistes, ja gairebé no té espai simbòlic per a la quotidianitat, amarats com vivim de singularitats i trencadissos.
