Salvem el Frigopie!

Tenen raó els cursis quan diuen que l’estiu és la pàtria de la infantesa. I que, d’alguna manera, els adults volem tornar a aquell espai feliç. I que ho fem sovint a través del menjar. El menú d’estiu, per poder desplegar el seu poder d’evocació, sempre ha de remetre a aquelles vacances de tres mesos en què qualsevol producte alimentari, fos un gelat negociat amb duresa, una fruita arrencada de l’arbre o un caragol caçat després de la tempesta, tenia el valor del trofeu. Un valor d’ús, diguem-ne, paleolític.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

Ara, per la meva edat semiprovecta, podria fer allò de sempre i escriure el típic article nostàlgic sobre aquells tomàquets que sí que tenien gust de tomàquet de quan Iniciativa era feliç i juganera.

No ho faré. Perquè vivim una greu crisi amb els menjars d’estiu. Com les glaceres i les americanes de tres botons, aquell menú de 'rabas', arròs i 'corte de vainilla' està desapareixent amenaçat pels 'foodies'. És a dir, la gent que fa i menja plats de noms llargs.

A poc a poc, del xiringuito a la casa rural, els fills dels 'MasterChef' van ocupant els fogons amb el pitjor que et pots trobar un estiu: entusiasme. L’altre dia, per posar un exemple, en un bar de menú al barri (molt bona gent) on dinem amb la meva mare, ens posava: “Burger de pollo al curry con espaghettis de calabacín y zanahoria con jalapeños". “Nen –va dir la mare–, què és això tan llarg?” No vaig saber com descriure-l'hi, així que va demanar una llesca de pa amb tomàquet. Dies després, també al barri, un jove propietari d’un bar de tota la vida (vestit de negre, esclar) ens ofereix entusiasmat unes braves amb salsa de wasabi. Vermut arruïnat. “Porta’ns la salsa a part, sisplau”.

La gent dels noms llargs s’infiltra. Les tapes es compliquen i els cambrers cada vegada estan més i més estona amb tu explicant-te el plat. Tant, que els convidaries a seure. És agost. Vull cervesa en copa gelada i cervell pla. No plaers subtils. I el que era un moment sagrat, aquell punt en el qual el teu cervell només sap dir: “Ai, aquí s’hi està fresquet”, esdevé un 'Saber y ganar' infernal ple de preguntes de geocuina avançada.

Jo (ha quedat clar) no soc partidari de la gastronomia. I menys a l’estiu. Però estic disposat a pactar una treva. Si teniu la necessitat de menjar plats de fusió asiàtico-peruana amb esperit bàltic, ho podeu fer, i esclar. Però no a l’estiu. Que siguin mesos lliures de la tabarra de la innovació i la creativitat, i passin a ser patrimoni immaterial de la infància personal. Salvem el xanguet i el Frigopie.

En acabat, es tracta de l’eterna guerra entre el cosmopolita i el de poble, el de barri. Entre el lloc i la cosa. Entre la memòria i el simulacre. Entre l’ataràxia i la intensitat. Un combat no registrat entre els que volem viure l’estiu en clau de passat i els que ho fan construint futur. Un conflicte descarnat en què els 'noodles' es mengen els fideus, els 'shumai' les empanadilles i el 'bowl' de quinoa i alvocat l’empedrat de cigrons.

Aneu parlant d’ERC i de Sánchez, que la lluita es lliura a les terrasses. Braves o mort. Estiuarem!

L’home que va inventar tots els gelats de la teva infància