Miquel Pueyo i els armaris de dalt
Aquesta secció es diu 'El suplent'. I tot pensant en suplències importants com la meva, vaig adonar-me que a Catalunya no hi ha hagut un lloc més suplementari que el de substitut d’Àngel Ros a la Paeria de Lleida. Però les coses de la vida i una ambaixada van allunyar Ros del seu despatx i han portat el seu 'suplent' (si se’m permet) Miquel Pueyo a l’alcaldia.
M’arribo fins a la Paeria de Lleida per veure com en Pueyo s’hi instal·la i es fa seu el càrrec i, sobretot, el lloc. Ja coneixia l’alcaldia? "Hi havia anat de nen a veure els gegants i mai m'hauria pensat que substituiria el 'gegant'", diu metafòric. I afegeix: “Aquí no, però quan vaig estar en altres departaments de l’administració, sí que vaig veure que els canvis de caps tenien uns sorprenents efectes benèfics per a la salut... Apareixia per la feina gent que portava malalta molt, molt de temps. Miraculós!”
El fi humor de Pueyo i el seu distanciament lúcid budista-ponentí és, des d'ara mateix, una cosa que envejo als lleidatans.
Mirem el despatx. Jo per primera vegada i ell gairebé. En unes lleixes hi reposen una quinzena ben bona de carpetes vermelles. “Tot allò ho he de signar a mà. M’han dit que un alcalde pot signar en un any entre 4.000 i 17.000 decrets”. Caram. “Això és com el 'Sí, ministre'”, rebla. “Ara estic signant des de 200 euros en ferreteria a les nòmines del consorci de la Seu... Però cada vegada que vinc, n’entren més...”
Amb l'amenaça d’esdevenir un Sísif estilogràfic, Pueyo es posa dret i contemplem així el despatx en silenci. “Això sembla un menjador”, diu. És ben cert. Els armaris, blancs, podrien ser els de qualsevol casa tirant a bona. “Als armaris de dalt de tot no m’hi he enfilat. He de buscar un tamboret per veure què hi ha”. Notícia! “Tranquil, que als calaixos de baix no hi havia res estrany”. Política de portes obertes i tamborets alts.
Per comparar, he mirat en fotos antigues com tenia amanit el despatx l’Àngel Ros. El que és blanc i neutre, abans eren uns mobles d’aparador de fusta fosca. I el que crida més l'atenció: a la taula del despatx tres pipes ben visibles.
L’alcalde ha portat una foto amb Víctor Torres, una figureta de Tintín amb gavardina i unes andròmines mecàniques de toc surrealista amb molles perquè hi juguin les seves filles. En Pueyo encara no se sap avenir de com ha acabat en aquest despatx-menjador: “Jo feia hort, jo feia ioga i tinc dues filles petites i, sincerament, no tenia com a projecte vital acabar aquí”.
Última hora: després de la meva visita, l’administració Pueyo ha aconseguit un tamboret i ha obert el, potser, últim enigma del mandat Ros: els armaris de dalt. Com Howard Carter amb la tomba de Tutankamon, Pueyo ha trencat el segell. I sí, també hi ha una maledicció: han estat trobades quatre figuretes dels barrufets. Blanques, sense ni pintar de blau.
Com saben, un dels faraònics projectes de Ros era deixar per a la posteritat un Parc dels Barrufets a les Basses d’Alpicat.
El parc finalment va anar a Moscou, Ros a Andorra i aquests barrufets, oh metàfora!, han sorgit del fons de l’armari per recordar-nos que fràgils que són els inversors i els somnis dels alcaldes.