Onze caixes de sardines
Plou. Fa fresca. Són quarts de vuit del matí. Soc al moll de Pescadors. Vull veure com els vaixells de la Confraria de Barcelona porten les seves captures de la nit i com les subhasten a la llotja.
Com sempre, al peu del canó hi trobo José Manuel Juárez, patró major (president) de la Confraria. Porta tretze anys amb una gestió enèrgica, constant i plena d’amor per un món que sobreviu envoltat d'absurds creuers i obscens megaiots. El món resistent dels pescadors de Barcelona.
Mal dia. La tempesta ha mantingut part de la flota a port pel tràngol (moviment del mar). Dels que han sortit, un vaixell ha decidit arrecerar-se al port de Vilanova, un altre encara és a la mar i dels dos que esperem un és buit. L’altre porta sardines. Poquíssimes.
“És que és lluna creixent –explica Juárez–. I la lluna és dolenta per a la pesca. Amb lluna plena, abans ni se sortia a pescar”. I això? “Els peixos, si hi ha lluna, no volen focus i no s’acosten al vaixell”. Hi ha més motius: “Les sardines estaven molt obertes pel temporal. S'han de pescar quan van més juntes. De dia, sobretot perquè van a la part poc fonda per protegir-se dels predadors”.
La confraria té vint-i-vuit vaixells d'encerclament i arrossegament i dos d’arts menors. Un de palangre i un vaixell dedicat només als sonsos. En total 208 mariners, deu xarxaires (reparen les xarxes) i tretze persones a la confraria mateixa. “Abans –recorda el patró major– érem tots del barri de la Barceloneta. Ara, pels preus, molts pescadors viuen a Santa Coloma o Montigalà”.
L’activitat de la confraria no és anecdòtica ni nostàlgica. Molta gent desconeix la gran quantitat de peix que es pot aconseguir a les aigües de Barcelona. “Davant del Garraf hi ha tres canons per a gambes molt bons”, afirma Juárez. I recorda el llagostí del delta del Llobregat. Però el que menys gent sospita és que Barcelona exporta peix. “Venem a Saragossa, Madrid i, des de fa quatre anys, la sardina que hi ha a Andalusia ve d’aquí”.
S’afegeix a nosaltres Montserrat Piqueras, advocada, marinera i membre de la confraria. Ens explica que acaben de fundar “l’Associació Catalana de Dones de la Mar”. Preciós nom i gran iniciativa, oi?
Plou menys, són quarts de deu i veiem la proa del vaixell 'Encarna i Miguel'. Amb ell, el Jaco, que ve sense pesca, entra deixant anar les xarxes al mar per netejar-les.
Una vegada desembarcada l'escassa pesca del dia, anem a la llotja. La imatge és colpidora. Les grades buides i, en l’àmplia zona de venda, només hi tenim onze caixes de sardines. A Barcelona, avui, només es podrà menjar aquest exigu botí. Barcelona sense sardines fresques! Decebuts. Les pesen, surten a 41 grams per sardina. Grosses. Les onze caixes les envolten set compradors. Alguns minoristes i el comprador de Mercadona. Avui el Miguel és el subhastador dels tres que hi ha. Comença la licitació a 50,60 €. Un minorista se n'emporta dues. A Barcelona ja només queden nou caixes de sardines!
Van baixant, 40,60 €. Dues caixes venudes. A 34 les últimes! El Miguel acomiada ràpidament el fruit d’una nit de pesca i tempesta: “¡Campana y se acabó!”, diu.
