Idòlatres contra iconoclastes

i Antonio Altarriba
13/04/2018
3 min

Historiador del còmic i guionistaSempre hem viscut fascinats, sovint captivats, per la imatge. Il·lusió de realitat, simulacre, artifici, però també invenció, fantasia, estilització, pot recrear amb fidelitat les formes del món o inventar mons nous. Unes vegades sorgeix de la imitació i altres de la imaginació, compleix funcions de verificació documental o convida a la meravella, dona testimoni fidel o sumeix en la sorpresa. I, entre les dues funcions, la imatge també pot acollir-se a un registre intermedi de ‘distorsions’ que sublimen o degraden la interpretació de les nostres referències més conegudes, sobretot les que regulen les relacions socials. Aquesta dimensió de la imatge, en la mesura que influeix en la construcció de jerarquies, és la que resulta més conflictiva. Figures d'autoritat, dotades d'atributs tan magnífics com terribles, han generat una amplíssima galeria de representacions des del començament de la història. En canvi, les imatges de la desmitificació apareixen més tardanament, es difonen en suports menys nobles –i, en conseqüència, menys duradors– i gairebé sempre estan elaborades a partir d'unes competències tècniques menys sofisticades. Per si no fos prou, les posicions de poder permeten, en darrer terme, la censura. En el duel històric entre l'apoteosi i la caricatura, aquesta última sempre ha tingut les de perdre.

Alguna cosa té la imatge que la fa tan irresistiblement atractiva o tan desesperadament inacceptable. El nostre cervell la processa per circuits més emocionals que la comunicació verbal. Es presenta com a evidència, no com a resultat d'un procés de descodificació i comprensió. Per això, en lloc de la raó, mobilitza la passió, passió tant en l'adhesió com en el rebuig. Des de sempre, en totes les cultures i independentment del dispositiu tecnològic que s’utilitzi, la capacitat commovedora de la imatge ha estat indiscutible. És molt probable que els nostres avantpassats, veient els animals pintats a la roca dansant a la llum vacil·lant de la foguera, estimulats per les accions d'una cerimònia ritual, experimentessin un efecte d'implicació similar o més gran que el de la realitat virtual. Aquesta estreta connexió amb el que està representat ens ha portat a adoptar posicions extremes, i a poder concloure que, en qüestió d'imatge, hem oscil·lat entre la idolatria i la iconoclàstia.

Així que les adorem o les destrossem. Tanta visceralitat amb les imatges revela el component polític dels interessos en joc. De fet, podríem dir que la imatge només es fa artística quan aconsegueix transcendir aquesta finalitat política que, implícitament o explícitament, hi és present. Al segle XIX les imatges de la burla i la desmitificació van aconseguir una bona posició gràcies als primers reconeixements de la llibertat d'expressió i a l'aparició de rotatives que permetien reproduir-les amb qualitat i imprimir-ne molts exemplars. Per primera vegada la caricatura podia competir amb la imatgeria apoteòsica difosa des del poder. Van proliferar les revistes satíriques il·lustrades i les reaccions van ser molt virulentes des del principi. Hi va haver multes i segrestos de capçaleres, hi va haver judicis i fins i tot hi va haver duels. ‘Le Charivari’, una de les publicacions franceses més combatives en aquells anys, comptava amb sala d'entrenament per a redactors i dibuixants on podien preparar-se i afrontar amb una mínima perícia els freqüents desafiaments a espasa o a pistola.

Aquesta guerra icònica prossegueix amb creixent agressivitat. De fet, la llista de baixes ha augmentat els últims anys. L'assassinat el 1987 del dibuixant Naji Al-Ali va ser una pèrdua important i molt simbòlica de l'enfrontament palestino-israelià. La massacre de ‘Charlie Hebdo’ va marcar un abans i un després. I, més recentment, l'empresonament del guineà Ramón Esono, el segrest d'’El Jueves’ o la multa contra ‘Orgullo y Satisfacción’ donen una idea de la intensitat del foc creuat. Les vinyetes continuen allà, sempre a l'avantguarda d'aquest front gràfic. Però ara ja no són només les vinyetes. Blogs, xarxes socials, manifestacions de carrer s'omplen d'imatges desmitificadores. Davant el possible desbordament, les mesures censores s'endureixen. La llei espanyola va imposar fa anys la idolatria com a única forma de relació amb la monarquia. El Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg ha vingut a restituir-nos la possibilitat d'una reacció iconoclasta. De moment, encara podem cremar les imatges del poder. La batalla continua.

stats