El còmic surt de mare
El còmic està exultant. Un any més pot presentar un balanç positiu tant en vendes com en qualitat d'obres o en reconeixement internacional. Però si alguna cosa caracteritza la seva evolució en aquests mesos és el fet d'haver sortit dels seus circuits de distribució habituals per conquerir nous espais. Podríem dir que s'ha produït un desbordament de la vinyeta. Reprendríem així el títol de l'exposició de Max i Sergio García al museu José Guerrero de Granada. 'Viñetas desbordadas' ofereix una mostra insòlita en la qual aquests dos dibuixants intervenen al museu fent traços sobre les parets, creant recorreguts, picades d'ullet d'un mur a un altre, correspondències entre sales i un interessant laberint de situacions en què l'espectador busca, avança, retrocedeix en un joc de les mil i una històries. Una cosa semblant fa Paco Roca a l'IVAM amb 'El dibuixat', un personatge que es fuga de la vinyeta, es desplaça per murs, s'amaga en racons, puja a l'ascensor, salta per la finestra i fins i tot ens dona accés al cap de l'autor. L'èxit de les dues exposicions fa esperar altres experiències similars.
De manera més convencional, el Reina Sofia va acollir una exposició d'originals de Herriman presentada en conferència per Art Spiegelman. I, sense sortir dels museus, hem vist com Sento commemora els dos-cents anys del Prado amb un àlbum que recull set episodis clau de la seva història. Mentrestant, el Thyssen manté la seva col·lecció de còmic amb títols com 'Museomaquia' de Santiago García i David Sánchez. Aquest espai perseguit durant dècades, aquesta terra promesa de la legitimació artística que és el museu, sembla haver-se rendit finalment al potencial expositiu de l'art seqüencial.
El cinema és un altre àmbit en el qual el còmic ha conegut una important expansió. 'Superlópez' de Jan s'afegeix a 'Anacleto' de Vázquez, 'Zipi i Zape' d'Escobar o 'Mortadel·lo i Filemó' d'Ibáñez. Aquest tronc argumental de l'humor Bruguera, juntament amb el que, en el seu moment, va subministrar 'El Jueves' amb 'Makinavaja' i 'Històries de la puta mili' d'Ivà, sembla, si no superat, almenys enriquit per propostes d'índole molt diferent. 'Memòries d'un home en pijama' ha passat aquest any a la pantalla; s'afegeix així a 'Arrugues' i ha precedit l'adaptació de 'La casa', títols tots de Paco Roca. Sumem-hi l'estrena de 'Buñuel en el laberinto de las tortugas' de Fermín Solís, la futura conversió en sèrie televisiva d''El vecino' de Santiago García i Pepo Pérez o el rodatge de 'Sordo' de Rayco Pulido. Fins i tot exportem a cinematografies estrangeres amb l'adaptació francesa de 'Dream Team' de Mario Torrecillas i la nord-americana de 'Polar' de Víctor Santos.
El periodisme també obre les portes a la vinyeta. Mai els hi havia tancat perquè premsa i còmic han caminat sempre de bracet. Però ara el còmic periodístic adquireix una dimensió més profunda. 'La grieta' de Carles Spottorno i Guillermo Abril proposa un documentat reportatge en què es denuncia la situació dels refugiats que pretenen entrar a Europa. En format més curt Díaz Canales inicia una sèrie de "comentaris gràfics" per a 'El País'. La revista 'M21' de l'Ajuntament de Madrid presenta en còmic l'actualitat de la ciutat. I el diari que ens acull inclou historietes periodístiques en la seva edició especial il·lustrada i en la secció estiuenca 'Vinyetari'.
Encara podríem esmentar altres 'desbordaments' del còmic, com la tendència a adaptar novel·les o la seva inclusió normalitzada en la publicitat. El que s'ha dit és suficient per confirmar el còmic com a forma d'expressió de creixent arrelament en la nostra connectiva contemporaneïtat. I això suposa un important canvi conceptual per als que, des de fa anys, seguim les seves argumentacions teòriques. Encara ressona aquesta explicació, gairebé reivindicació, del còmic com un mitjà de confluències, en el qual convergeixen grafisme, pintura, literatura, teatre, cinematografia, disseny... Una amalgama de competències que han portat a definir-lo com a forma d'expressió mixta, híbrid per excel·lència, capaç de realitzar una síntesi funcional d'arts ja reconegudes. Això permetia, a més d'al·ludir a la riquesa dels seus recursos, apuntalar la reclamació d'un estatus artístic. Doncs bé, ara resulta que aquestes convergències que el constitueixen també en faciliten la disseminació fertilitzant. És com si, un cop assolit cert nivell creatiu, estigués en condicions de tornar el que li ha estat deixat i ho fes amb la mateixa enriquidora naturalitat. El que va importar per constituir-se ara ho exporta. Si això es confirmés, el còmic estaria destinat a ocupar un espai central en el panorama creatiu, a resplendir en una il·luminadora divergència.
