Antònia Font i l’article salat

No és el primer cop que les xarxes s’encenen quan algun mitjà de comunicació de Barcelona, recollint declaracions espontànies de mallorquins, utilitza en forma escrita l’article salat. Aquest cop li ha tocat a TV3 subtitulant una entrevista als d’Antònia Font. La subtitulació –aclarim-ho d’entrada– s’hauria fet igualment si els entrevistats fossin Sopa de Cabra o Els Pets. TV3 subtitula sovint –coses de la modernitat digital– els vídeos que van a les xarxes socials perquè es puguin seguir sense activar l’àudio del mòbil. No els va subtitular, doncs, pel fet que parlessin en mallorquí. Però el motiu central de la indignació no era tant la subtitulació com el fet que TV3 utilitzés en forma escrita l’article salat. I en aquest punt voldria, des d’un cert rigor lingüístic i sociolingüístic, fer dues observacions. 1) No s’hauria de confondre mai forma escrita amb registre formal. La norma més general i consensuada per al registre formal mallorquí és no utilitzar l’article salat i substituir-lo pel de l’estàndard més general, que per decisió de Fabra i l’IEC és el, la, els, les. Aquest criteri contrasta amb el fet que, per exemple, sí que siguin acceptades en registre formal les formes verbals cant, cantam o cantau. Són decisions arbitràries però amb tradició, i no les qüestiono. El que qüestiono i nego és que les formes escrites siguin, pel fet de ser escrites, automàticament formals. És absurd des de tots els punts de vista. Des de sempre, però ara més que mai, l’escriptura també s’utilitza per reflectir la parla més espontània i, per tant, els registres més informals. I això explica que tant als mitjans com en obres del màxim nivell literari les formes informals puguin ser formes escrites. Gèneres com l’entrevista, si el to ho justifica, poden demanar –per ser adequats al registre– formes escrites informals. I llavors l’ús escrit de l’article salat no és només adequat: és el més adequat. Per criteris professionals és del tot lícit que si algú diu “dient-li a sa gent” en el clima eufòric i informal d’un postconcert, el subtítol sigui “dient-li a sa gent”. 2) Tot el que he dit en el punt 1 seria acceptat sense problemes si no fos per la intensa i ja secular crispació que crea a les Balears el secessionisme lingüístic. És per aquest motiu que alguns, quan veuen l’article salat en forma escrita –al marge de tota consideració–, s’exalten i ho consideren un triomf del gonellisme. De fet, conec periodistes mallorquines que transcrivint unes declaracions escriuen cantam o cantau però no cant (per més que ho digui l’entrevistat) perquè... “Aixxx!” És a dir, tot el que visibilitza massa la identitat lingüística balear és susceptible de ser rebutjat. Tant li fa que siguin formes, com sa o cant, més antigues i menys influïdes pel castellà que les estàndard. Passen a ser gonellistes, rústegues, “poc fines”, en tots els registres. I no és que no pugui entendre que quan aquestes formes s’utilitzen per negar la unitat de la llengua, els que la defensen les acabin considerant suspectes. No és fàcil fer-ne l’ús adequat, que té en compte el registre, però és amb aquesta estratègia tan complexa i subtil i no pas estigmatitzant-les que s’aconseguirà combatre el secessionisme sense caure en l’autoodi.