Veritat, legalitat i legitimitat

Fa pocs mesos va ser estrenada a l’Índia The Tashkent files, una pel·lícula controvertida sobre la mort de Lal Bahadur Shastri, qui va ser el segon cap del govern de l’Índia independent. Secularista, gran defensor de moviment dels països no-alineats, va fer avançar l’Índia pel camí de les reformes socials que havia introduït Nehru durant el seu carismàtic mandat. El gener del 1966 Shastri va viatjar a Tashkent per signar la declaració de pau de Tashkent, entre l’Índia i el Pakistan, per resoldre la guerra indo-pakistanesa. Shastri va signar el tractat de pau el 10 de gener del 1966 i va morir el dia següent. La mort de Shastri va ser causada per un atac de cor, segons la versió oficial. Tanmateix, diversos misteris emmascaren aquesta versió. La pel·lícula de Vivek Agnihotri juga amb les diverses teories de la conspiració al voltant d’aquesta mort, i ho fa amb una veritable intenció política, que es desenvolupa durant tot el film.

Som al nostre temps. La Raagini aspira a ser una periodista política, inclinada cap al sensacionalisme. Mentre cerca un tema que l’ajudi a destacar, rep una pista anònima que insinua que darrere de la mort de Shastri s’hi amagaven interessos polítics. El seu article sobre les possibles raons de la defunció del primer ministre crea un daltabaix al país. Tant és així, que el govern estableix un comitè encarregat de tornar a investigar la mort de Shastri. La Raagini també forma part d’aquest comitè, que inclou historiadors d’elit, antics jutges, filantrops, polítics... A mesura que el comitè comença a examinar l’assumpte, la Raagini va accedint a noves pistes, i provoca així avenços intermitents en el cas. La pregunta aparent de la pel·lícula és conèixer el perquè de la mort de Shastri; el perquè de les pistes... La veritable pregunta, però, té a veure amb el poder i la necessitat de dotar les societats lliures de l’únic antídot contra el poder: la necessitat de la informació veraç.

The Tashkent files fa una reflexió sobre el joc de poder als mitjans de comunicació, a la judicatura, a l’espai intel·lectual i econòmic. El tema subjacent del film revela que la veritat sobre la mort de Shastri es va anar perdent enmig del soroll creat pel xoc impactant de la notícia, però sobretot per molts interessos creuats. En un dels moments finals de la pel·lícula, el president del comitè investigador parla sobre la democràcia, defensant-ne el conjunt d'institucions que, més enllà de les urnes, l’han de fer possible: jutges, intel·lectuals, acadèmics, funcionaris, ciutadania, empresaris, sindicats, periodistes lliures...

Situem-nos ara a Catalunya. Situem-nos a la plaça d’Urquinaona de Barcelona. Mirem qui mou barricades. Mirem qui posa les càmeres. Mirem també qui ha jutjat. Mirem l’ús que s’ha fet de la legislació vigent. L'ús que s’ha fet dels ja conegudíssims termes rebel·lió, tumult o sedició. Mirem fins a quin punt la legislació vigent s’ha posat en contra de la veritat i de la legitimitat. Analitzem a qui convenen els aldarulls. Juguem a fer els possibles per comprendre, per veure què s’amaga, o què no s’amaga, darrere del que és evident: que el problema de viabilitat democràtica i de llibertat el té la societat espanyola.

És la societat espanyola la que necessita reflexionar sobre els límits de la seva pròpia llibertat. I ho ha de fer analitzant com ha fet un ús il·legítim de les seves institucions judicials i representatives per anul·lar la voluntat legítima dels catalans. Mantenir a la presó durant més de dos anys persones innocents sota una acusació falsa; fer veure que la legitimitat política del nacionalisme català no té cap base jurídica real; menystenir la voluntat popular majoritària fent servir la Corona com a ariet i, per tant, deslegitimant la ja deslegitimada tramoia constitucional després de la sentència del TC del 2010 contra l’Estatut... en el camp de la veritat Espanya ho té molt malament. I quan la veritat és instrumentalitzada a qualsevol preu, qui pateix finalment és la llibertat. És incomprensible, doncs, que ni periodistes, ni acadèmics, ni dirigents d'ONGs, ni parlamentaris, ni empresaris, ni sindicalistes, ni pràcticament ningú a Espanya miri de treure l’entrellat del mal que s’estan fent a ells mateixos. O potser és massa comprensible: abans una societat tutelada que no pas una Espanya trencada. És allò d'“Antes roja que rota”, però en versió postmoderna. Ja s’ho faran. Nosaltres no podem caure en el parany. Hem d’aprendre dels errors i, moguts en el camp de la legitimitat, ens hem de reconstruir per abordar els nous reptes. Que són els vells, però amb la saviesa del camí fet. Seguim ferms defensant políticament els nostres drets.