Les campanyes
Repasso els missatges dels primers dies de campanya electoral, i el que més em crida l’atenció és el desencís sobtat de comentaristes i de politòlegs amb el to general. Els uns per massa populista, els altres per excessivament centrat en els candidats. Per no parlar del que alguns anomenen l’obsessió catalana, que resta contingut programàtic, diuen, i serveix per amagar els programes dels partits darrere de la cortina de fum catalana.
Comencem pel problema del populisme. No fa pas tant érem a l’època de les enquestes. Em refereixo a les enquestes telefòniques, les enquestes a peu de carrer. S’havia arribat a dir que les enquestes havien segrestat la política. Que els polítics es movien sota l’impuls de l'última anàlisi d’opinió. L’eclosió de les xarxes socials ha deixat algunes enquestes en mal lloc, ha incentivat un tractament científic de les dades, ha potenciat la generació d’algorismes que juguen amb el rastre que deixem pel món, a cop de connexió a internet, i ha seguit situant els polítics, i els seus equips, als marges del tocar de peus a terra. No hi ha populisme veritable si no hi ha un elevadíssim grau de cinisme, amb 'social media' o sense. El populisme necessita una graella de solucions senzilles per a problemes complexos. Això és ara, i era abans. Sentir Aznar dient que el problema de Catalunya són les joventuts camises verdes d’ERC, segons ell precursores del feixisme al nostre país, ens obre els ulls al populisme: Aznar va lligar de manera cínica independència, ERC, feixisme i Guerra Civil. Cop d’estat, rebel·lió i violència. Ho feia parlant dels anys trenta del segle passat. Al costat d’una 'grande de España', candidata del PP. Ho feia obviant que l’únic feixisme assassí que coneixem els catalans és el de la Falange. Ho feia obviant que 'grandes de España' –la majoria, de la classe militar–, que la gran indústria i la gran banca, que el 'señoritismo', es van aliar contra la democràcia, per imperfecta que fos, i van provocar una guerra que, ell ens ho va demostrar, encara es cola en campanya, no gens ingènuament.
Seguim amb les crítiques a una campanya massa centrada en els candidats, i no en les idees. Són crítiques que no comparteixo. Els candidats defineixen la manera com les ideologies es transformen en polítiques i en projectes. Abans d’anar a votar cal considerar molt seriosament si aquella o aquelles persones a les quals pensem votar poden veritablement tirar endavant el programa, o el conjunt d’idees sota les quals es donen a conèixer. Posem per cas alguns polítics que defensen a tort i a dret l'accés universal a l’habitatge, i que a l'hora de governar es demostren incapaços d’arribar a la meitat del que havien fet els seus predecessors. Posem per cas els que havien promès respectar el que decidís el Parlament de Catalunya, des de Madrid, i que de fet són a l’arrel del problema que ara arrosseguem. Votem persones i votem líders, esclar que sí. I val la pena recordar-ho i valorar-ho. Líders que han de saber ser conseqüents amb les seves opcions, fins al final, passi el que passi, com ens ho demostren cada dia els nostres presos polítics. En aquest context la feina dels periodistes és essencial. No fa gaires dies Jordi Basté, comentant la decisió d’una escola de Barcelona de retirar alguns contes de la biblioteca de pàrvuls, va entonar una mena de 'mea culpa' per no haver aconseguit explicar amb el context adequat la notícia, ni haver revisat les fonts, ni haver valorat que alguns grups de l’extrema dreta se’n servien per fer forrolla. Toca a la premsa lliure situar els candidats i els polítics en un context comprensible per als votants, tal com va fer la BBC no fa gaire amb el ministre Borrell.
Finalment hi ha aquest rau-rau sobre l’excés de qüestió catalana en la política espanyola, rau-rau que només sembla que se senti per aquí. A Espanya no hi ha gairebé ningú que no consideri que aquesta qüestió passa per damunt de totes les altres. Espanya es juga el ser o no ser a Catalunya. Obviar-ho seria ridícul. És, per tant, el gran tema. El que justifica la mateixa existència de forces polítiques emergents, abans amagades sota sigles aparentment més respectables. El problema català no és altra cosa que milions de persones amb passaport espanyol que no accepten la tutela de Madrid, i que ja en tenen prou de segles d’enganys en matèria d’un futur compartit millor. Com si els haguéssim de donar les gràcies de manera permanent per viure sota la Constitució. Com si els haguéssim de donar les gràcies perquè no torna la guerra civil. Com si els haguéssim d’agrair que no inverteixin ni per la meitat del valor del que s’emporten... En aquestes eleccions, com en totes, ens hi va l’existència. La seva i la nostra. D’aquí les campanyes. Analitzem-les.
