Antoni Güell Sabaté: “I així vaig començar la carrera de metge de l’espai”

Gràcies a Antoni Güell, l’any 1995 una figureta de pessebre es va convertir en el primer caganer que sortia a l’espai exterior. Va estar-se 16 dies donant voltes a la Terra a bord de l’estació espacial MIR. A raó de 16 voltes diàries, en va fer 256.

Quin és l’origen d’aquesta trapelleria?

El primer gir decisiu va arribar quan, després de viure a Algèria i a Tolosa, els meus pares van tornar a Barcelona, i ens vam trobar que el meu títol francès de batxillerat no valia i que havia de passar tots els exàmens des de 1r fins al Preu. En llatí o grec ho hauria pogut fer, però el castellà no el sabia gaire bé. El meu pare em va dir: “Estudia medicina a Tolosa. Quan hagis acabat, Espanya haurà entrat al mercat comú europeu i Franco serà mort”. Quan vaig acabar, cap de les dues coses havia passat. Em vaig quedar a França.

I va ser pioner en el camp de l’ecografia.

Vaig fer la carrera de matemàtica i física i la de medicina. Em vaig especialitzar en neurologia i el meu supervisor em va dir que a la tesi final de carrera havia de provar que un determinat aparell no servia per a res. La meva investigació el va trobar utilíssim: era el Doppler, un dels que s’utilitzen per fer ecografies. Vaig formar molts metges en el seu ús. Entre d’altres, Andrés Henríquez i el meu cosí Joan M. Güell, els primers de Barcelona a fer-lo servir.

Però tornem al caganer.

Sí. Jo dirigia el laboratori d’exploració del sistema nerviós de l’Hospital i de la Universitat de Tolosa, i un dia vaig optar a una oferta de feina d’un organisme que no coneixia de res, el CNES. Volien estudiar la circulació cerebral i les funcions cognitives de gent tancada durant dies, setmanes o mesos en un lloc molt allunyat de casa seva. Va resultar que aquest lloc era l’espai, i el CNES, el Centre Nationale d’Études Spatiales.

Què en sabia de l’espai?

Una nit d’estiu, treballant de cambrer en un bar de nit de Sant Salvador que es deia Picnic, havia vist l’aterratge sobre la Lluna a la televisió.

És a dir, res.

Exacte! I de sobte el govern francès em demanava iniciar, en nom seu, una col·laboració amb la Unió Soviètica en el terreny dels astronautes i de l’home a l’espai.

Va dir que sí.

Esclar. I així vaig començar la carrera de metge de l’espai. Excepte Iuri Gagarin, el primer home a anar a l’espai i fer l’òrbita de la Terra, vaig conèixer tots els cosmonautes soviètics i, després, russos, fins a l’any 2005 o 2006. La meitat han passat per casa. De fet, vaig ensenyar a ballar rock&roll a la dona de Gagarin. I un dia, quan una de les meves col·legues del CNES va decidir anar a l’espai, li vaig demanar que s’endugués un caganer. No era fàcil. El pes i la quantitat dels efectes personals que els astronautes es poden endur a l’espai estan molt restringits.

I llavors va venir la NASA.

Vaig crear l’Institut Francès sobre Medicina de l’Espai, i el 1980 o 1981 la NASA ens va demanar assessorament. Així, tot el que havia fet pels soviètics ho vaig tornar a fer pels americans, mentre encara col·laborava amb els primers. Per cert, dos catalans em van ajudar molt a entrar a l’agència americana: David Cardús, un professor de medicina interna, i Joan Oró, un exobiologista. Eren de Barcelona i eren molt reconeguts a la NASA.

Treballava per als Estats Units i l’URSS.

Sí, i gràcies a aquest rol dels francesos, quan va caure el Mur de Berlín i la guerra de l’espai es va acabar, va poder-se fer una agència comuna, i una Estació Espacial Internacional, amb una certa facilitat.

Abans d’això, ¿no els demanaven informació els uns dels altres?

Els americans sí. No sabien res dels russos.

I els russos?

No! Ho sabien tot, dels americans.

Van treballar per a més països?

Per a la Xina, a partir del 1998, en el mateix àmbit. El govern francès va ser un dels primers a enviar ambaixador a la Xina i hi havia una relació molt important.

No els devia agradar, als nord-americans.

No gaire... El 2003, però, ho vaig deixar. Vaig agafar la direcció al CNES de la valorització de les aplicacions ciutadanes dels satèl·lits d’observació de la Terra, de telecomunicacions i localització. Fins no fa gaire servien només per a televisió i telèfon. Avui serveixen per a telemedicina, gestió de riscos, transports aeris o marítims, etc.

I no hi anirà, a l’espai?

Estic prejubilat! He muntat una consulta mèdica a Tolosa per a la gent que viu en la precarietat. Joves, estudiants, gent amb el salari mínim, aturats, immigrants. I intento transferir cultura catalana a França. Faig conferències sobre Gaudí, les bases psicoanalítiques del surrealisme i Dalí... Això els agrada molt, als francesos.