Mite, retòrica i realitat de la prevenció del covid-19
"Més val prevenir que curar” o, en la versió anglosaxona, “una unça de prevenció val una lliura de curació”, que diu el saber popular. Tot i això, la resposta sanitària al coronavirus, tant globalment com localment, sembla molt allunyada d'aquesta saviesa. De fet, les respostes i els recursos invertits per la majoria de països segueixen majoritàriament dedicats a l'atenció als malalts de covid-19, mentre que la prevenció de noves infeccions pel SARS-CoV-2 continua sent una activitat secundària, mal dotada i gairebé invisible. Facin vostès el senzill exercici de buscar quines imatges han acompanyat les notícies dels últims dies sobre els brots al Segrià: veuran majorment hospitals, llits, tendes de campanya i ambulàncies, amb els seus respectius professionals. En canvi, costa trobar imatges d'epidemiòlegs duent a terme activitats de testeig i rastreig de contactes, per no dir de seguiment d'aïllaments i quarantenes. Això és conforme amb la constatació que la narrativa de la resposta –ara davant els nous brots– segueix centrada en l'atenció clínica com a resposta prioritària, deixant a la seva habitual invisibilitat les accions i els serveis dedicats a la prevenció de la infecció.
Aquesta narrativa, accentuada pels mitjans de comunicació, ens envolta a gairebé tots com una boira fina i acaba per no deixar-nos veure que, de manera més aguda i transcendent que mai, la prevenció és un mite i la seva aplicació actual és retòrica. ¿Com s'entén si no que hagin passat mesos abans de posar en marxa una resposta tècnicament robusta i adequadament dotada en matèria de recursos humans per a la prevenció? ¿S'imaginen que la resposta dels hospitals en matèria de professionals sanitaris i d'equipaments com llits i respiradors hagués trigat un temps equivalent, generant, a més, polèmiques interminables sobre els mecanismes per a la seva contractació?
Tristament, les setmanes de confinament estricte i el seu gravíssim impacte social i econòmic no semblen haver bastat per entendre que la prevenció de la transmissió, a través de la vigilància i el control epidemiològics, hauria de ser una prioritat absoluta de la resposta sanitària actual. Més aviat es diria que ens centrarem, novament, en reforçar l'atenció clínica aguda, deixant en mans del pensament gairebé màgic –o mític?– la contenció i la mitigació de la pandèmia. En aquest sentit, animo economistes i gestors a analitzar el volum i la tipologia de les inversions sanitàries que s'han realitzat per fer front a la pandèmia des del seu inici i a compartir-ho obertament amb la ciutadania.
La resposta dels poders públics a aquesta situació no és sinó el reflex de l'escassa comprensió ciutadana del paper de la prevenció i, per tant, del baix nivell d'exigència del compliment de les capacitats relacionades. S'ha argumentat que això és degut als nostres biaixos cognitius, com el “biaix del present”, que consisteix en el fet que els humans preferim resultats a curt termini (per exemple, centrar els esforços en l'assistència als malalts) que resultats a mitjà termini (com prevenir que no hi hagi malalts o infectats). En circumstàncies normals, això posa els serveis de salut pública, encarregats de la vigilància i la prevenció de les infeccions, en una situació de poca prioritat i de poc reconeixement públic, ja ben sabuts. Però que en plena pandèmia això no hagi variat és paradoxal i inacceptable. De fet, si la ciutadania exigeix i els poders públics asseguren serveis d'extinció d'incendis –els integrants dels quals dediquen una part majoritària del seu temps a la prevenció dels mateixos i a l'entrenament permanent–, què fa falta perquè s'entengui que els serveis de salut pública són als brots i a les epidèmies el que els bombers són als incendis? I, per seguir amb l'analogia, davant un incendi creixent, ¿a qui se li ocorreria centrar els esforços en ampliar les unitats de cremats?
El terreny torna a estar molt calent i ressorgeixen petits incendis epidemiològics al nostre voltant. És hora d'activar els serveis de prevenció i extinció d'incendis. És hora de deixar-nos de mites i de retòriques i d'activar de manera absolutament prioritària els serveis de vigilància i control epidemiològics, que ens evitin haver de tornar al confinament generalitzat i a un agreujament de la crisi social.
Antoni Plasència és director de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i membre del Consell Assessor de Salut Pública de Catalunya
