Temps era temps...

Aquell dia el Dídac havia fet 14 anys i tenia una misteriosa feina per fer. El seu avi li havia donat una caixa i una clau, i li havia dit que quan fes aquesta edat l’obrís. Va agafar la clau i va recollir la caixa de l’armari; la va obrir. Eren papers! Ja feia molts anys que el paper no es feia servir, però ell sabia que havia existit perquè el seu avi l’hi havia explicat. Bé, eren alguna cosa més que papers. Eren com revistes amb imatges dibuixades dins de quadrets, amb títols estranys o impactants com TBO, Pulgarcito, El Coyote o El Capitán Trueno, entre d’altres. Hi havia una nota del seu avi, que deia: “Dídac, això que tens ara entre les mans són tebeos. Fa molts anys eren la lectura preferida de nens i adults. Han desaparegut, però vull que els guardis com un tresor, l’únic tresor que et pot deixar el teu avi. Si vols llegir les seves historietes, ho has de fer seguint les vinyetes de dalt a baix i d’esquerra a dreta. Espero que t’agradin”. El Dídac mai havia tingut això, “tebeos”, entre les mans, i al principi se li van fer estranys el tacte i l’olor. Els va anar llegint un per un, i va descobrir històries de tota mena. Algunes no les entenia gaire, fins i tot hi havia paraules desconegudes per a ell; les va buscar a la tauleta i les va trobar. De vegades reia, d’altres s’emocionava, va tenir sensacions molt marcades que el van desorientar una mica. Li va costar llegir algunes d’aquelles “historietes” i les seves “vinyetes”, com deia el seu avi, perquè hi havia molta lletra, però com que era un regal d’una persona que estimava, les va acabar per mirar i llegir totes. I l’experiència li va agradar, en va gaudir.

Feia molt de temps que no anava a veure el seu avi a la residència, i va decidir que aquell era un bon dia per fer-ho. Ja era molt gran però encara conservava la memòria. Li va donar les gràcies i li va preguntar què havia passat amb aquests “tebeos”. L’avi, amb la veu una mica tremolosa, li va explicar que amb la desaparició del paper els tebeos s’havien esvaït. Només van quedar els que hi havia en col·leccions particulars, però a poc a poc els hereus d’aquells col·leccionistes se’n van anar desfent, els van anar llençant a les escombraries perquè ningú no els volia. Les biblioteques, arxius, museus o hemeroteques o no tenien pressupost per mantenir aquells fons o, senzillament, no els donaven cap importància. Algunes institucions en van guardar, però com que ningú semblava mostrar gaire interès per ells, van acabar oblidats en caixes al fons dels magatzems. Alguns es van digitalitzar, però la majoria es van haver de llençar per manca d’espai. El mateix va passar, va afegir l’avi del Dídac, amb un objecte que anomenava “originals”, un concepte que, tot i que el seu net no el va entendre gaire bé, semblava que es referia a uns fulls grans on els dibuixants feien a mà les historietes. De fet, tampoc quedaven gaires restes del que el seu avi anomenava “cultura popular” enlloc. L’avi del Dídac es va emocionar en recordar-los, i va afegir una expressió estranya: “Formen part del nostre patrimoni cultural i històric, guarda’ls bé, no es poden perdre”.

En sortir de la residència, el Dídac va voler mostrar als seus amics aquest tresor. Alguns no sabien ni com agafar-los, però d’altres els van llegir i van gaudir tant com el Dídac d’aquella nova experiència. Entre tots van decidir que seria bona idea portar-los a algun arxiu o hemeroteca, perquè així els podrien cuidar i, qui sap, potser en algun moment algú tornaria a interessar-s’hi. Els dies següents van passar per diverses institucions, però cap els va voler. Deien, com abans, que no tenien pressupost per mantenir-los en condicions o que no tenien cap importància, i que ja hi havia massa paper guardat, que no en calia més. Decebut, el Dídac va tornar a casa amb els seus tebeos. De tant en tant els tornava a llegir i passava una molt bona estona. A més, li van servir per aprendre coses i paraules noves.

Quan el seu avi va morir, va decidir que, quan fos gran, faria exactament el mateix. Els guardaria en una caixa tancada, i en deixaria la clau al seu futur net. Així, uns anys després, algú podria tornar a recordar aquelles vinyetes, que, pel que deia el seu avi, havien fet felices diverses generacions i havien suposat una part de la seva formació cultural i sentimental.

El Dídac estava segur que quan s’obrís aquella caixa i el seu net els llegís, cobrarien vida altre cop.