Antoni Gaudí i la Sagrada Família (1905)

De l’article de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) publicat a Diario de Barcelona (7-XI-1905) i traduït al català a la revista Ariel (suplement setembre 1948). El poeta i periodista Joan Maragall, gran admirador i amic de l’arquitecte Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 1852 - Barcelona, 1926), visitava sovint des del 1900 les obres del temple de la Sagrada Família.      

Moltes vegades em sento tan orgullós d’ésser barceloní, com un romà pogués sentir-se’n de la seva ciutadania; però d’altres vegades em fa vergonya d’esser-ho: i ara és una d’aquestes vegades. El temple de la Sagrada Família és el monument de la idealitat catalana a Barcelona, és el símbol de la pietat eternament ascendent, és la concreció en pedra de l’anhel vers l’altura, és la imatge de l’ànima popular: i tantes iglesietes i capelletes i palauets i convents com estan aixecant ací i allà al seu voltant són petites idealitats i petites pietats respectables i fins plausibles a llur mesura, però a condició de no ofuscar la gran. Serem per ventura un poble que esmerçarà la seva idealitat, la seva riquesa, en fer moltes coses petites? És que si som incapaços de fer la més gran, totes les altres se n’aniran per terra qualsevol dia. Perquè la mesura de la nostra força és aquella, i ai del dia en que ella, paralitzada, digui plorant: No poden més! Vegeu que hi ha signes del sentit providencial d’aquella obra. Quan el sentiment de la personalitat catalana inicia la seva expansió ideal i la ciutat de Barcelona la seva expansió material, del fons obscur d’una botiga de la ciutat vella surt un home petit amb una idea gran: fer una catedral nova. I comença una obra humil i tenaç, i amb ínfimes almoines emprèn l’obra gloriosa: posa els fonaments sota terra, allà en el llunyà raval que encara és camp; la ciutat és lluny i no en sap res: passen anys, les petites almoines augmenten i les pedres es van estrenyent sota terra per sostenir la mola grandiosa del futur: encara no es veu res, la ciutat va avançant majestuosament cap allà, però encara no sap res (i allí l’està fent la seva glòria). [...] Com que és un visionari ningú s’hi fixa, ni ell no es fixa en ningú, però comença a teixir la seva visió tot sol, i com una gran floració dels segles comença a aixecar-se el temple. [...] Doncs ací tenim ara el nostre Partenó a mig fer i que no pot més. Vegeu que amb el temple som tots nosaltres els qui ens quedem a mig fer. Ai de nosaltres, amb la nostra avarícia [...]. Vet-ací l’avara povertà dei catalani. I l’estigma del Poeta quedarà per sempre marcat al front de Catalunya. Oh! Perquè no surt Antoni Gaudí al carrer un migdia, amb el barret a la mà, demanant en alta veu almoina a tothom per a fer el seu temple? Jo voldria veure-ho; veure si aquesta gent nostra, massa assenyada, es tornava boja per fi d’una santa bogeria davant l’acte sublim i s’arrencava els joiells del pit i dels braços i treia els bitllets de llur folrat amagatall [...]. I llavors sí que Catalunya entraria en els segles amb la majestat d’un poble que ha fet el seu temple nou. Oh, visió, vull creure en tu! Vull provocar-te finalment, dient el que Gaudí cridaria pel carrer a migdia: una gràcia de caritat per l’amor de Déu.