Què en pot sortir de la taula de diàleg?

La represa de l’activitat política a Catalunya està marcada per la incertesa. Després de les darreres eleccions al Parlament i la formació del govern de coalició, s’ha obert un compàs d’espera pendent del que pot donar de si la taula de diàleg. Tanmateix, ja s’ha fet evident que entre els socis de govern les expectatives no són les mateixes. Sembla que ERC fa confiança en el diàleg per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat, mentre que JxCat es mostra escèptic sobre els resultats de la negociació.

Més enllà de les estratègies de partit, la percepció general respecte de la taula de diàleg no genera gaire optimisme. No consta que s’hagi fet una planificació com caldria d’un esdeveniment d’aquesta importància i tampoc se sap que existeixi un acord previ sobre els temes a tractar. Massa improvisació i molts dubtes que afecten la consistència i el rigor de la negociació. El fiasco sobrevingut de l’aeroport tampoc contribueix a la confiança entre les parts.

El principal interrogant és si la taula de diàleg servirà per resoldre el conflicte català tal com el volen afrontar els partits que governen a Catalunya, és a dir, els partits que defensen la independència. Em costa imaginar, per exemple, que l’Estat estigui disposat a parlar del dret d’autodeterminació com es demana des de Catalunya. No m’ho imagino per raons polítiques i també jurídiques: l’Estat ho té fàcil per excloure aquesta qüestió del diàleg amb el simple argument que no se li pot demanar negociar sobre l’exercici d’un dret que no reconeix la Constitució i que implicaria contradir-la.

El cap de l’oposició ha dit reiteradament que a Catalunya cal girar full. És una expressió que es pot associar a la idea d’oblidar o deixar enrere una etapa política, que en aquest cas no és altra que la del Procés. Aquest enfocament permet intuir que l'estratègia de l’Estat a la taula de diàleg se centrarà probablement en fer propostes de millora de l’autogovern i econòmiques. No es pot negar el marge de maniobra que encara hi ha en aquest sentit, més gran del que molta gent creu; però es fa difícil pensar que això sigui suficient per arribar a un acord polític després de tot el que ha passat a Catalunya en aquests darrers anys i les expectatives generades en la ciutadania.

Fa temps que els resultats electorals configuren a Catalunya majories de govern que donen suport a la independència. Això significa que a Catalunya hi ha un suport democràtic clar i persistent a favor d’un projecte polític d’emancipació nacional que implica, alhora, una voluntat de desconnexió envers el marc polític i institucional vigent. És una crisi de consentiment o, si es vol, una crisi d’acceptació d’aquest marc que no pot ser ignorada, ni pot quedar condemnada a la inoperància. Si la taula de diàleg no hi entra, estarà bandejant la causa principal de la seva mateixa existència i es faran palesos els límits de la negociació.

Malgrat que la posició de les dues parts sembla, a priori, bastant allunyada, això no significa que no existeixi, objectivament parlant, un espai de confluència per canalitzar els canvis que ha experimentat la societat catalana respecte al seu futur polític. És un espai que es pot aprofitar per fer un reconeixement clar i sense embuts de la realitat nacional catalana i amb continguts concrets que suposin un salt qualitatiu en el contingut de l’autogovern. També és un espai per fer possible una consulta acordada que permeti als catalans pronunciar-se sobre el seu futur polític; una consulta que esdevé una conseqüència lògica de la voluntat democràtica llargament expressada a Catalunya i que no s’ha de correspondre necessàriament amb l’exercici del dret d’autodeterminació perquè també hi ha altres possibilitats a considerar.

S’aprofitarà aquest espai? Hi ha motius per pensar que el govern de l’Estat pot creure que el conflicte s’ha pacificat amb els indults i que no és necessari portar a la taula temes que li poden ser políticament incòmodes fora de Catalunya. Per la part catalana el principal problema ve de la divisió de l’independentisme i de la inexistència d’un únic interlocutor i d’una única estratègia; aquest fet complica encara més la negociació i fa que plani sobre la taula de diàleg la incògnita que es pugui tornar a repetir una situació semblant a la de la tardor del 2017. Aquest és un risc que és millor evitar per raons evidents i que, alhora, posa en relleu la importància de la taula de diàleg.