El parany del Suprem

El Tribunal Suprem ha adoptat la decisió molt discutible de negar que els diputats i el senador processats en el judici del procés estiguin protegits per la immunitat parlamentària (interlocutòria del 14 de maig passat). El Tribunal ha fet una interpretació molt restrictiva d’aquest dret considerant que no és aplicable un cop ja s’ha iniciat la fase del judici oral. Tanmateix, aquesta visió limitada contrasta amb la finalitat que té la immunitat, que és la de garantir l’exercici del càrrec representatiu sense els condicionants que comporta la subjecció a un procés penal i les eventuals mesures de privació de llibertat. És important recordar que el Tribunal Constitucional no ha establert explícitament un límit temporal a l’aplicació de la immunitat i s’ha referit, genèricament, a la protecció davant les accions penals, les vies penals o els processos judicials, i això per raó de fets produïts tant abans com després de l’accés al càrrec representatiu. I en el mateix sentit s’ha pronunciat també el Parlament Europeu quan ha resolt casos d’immunitat. El Tribunal Suprem ha assumit, per tant, un risc important en interpretar que la immunitat no desplega efectes en fases processals anteriors a la sentència ferma.

Fent-ho així també ha provocat un conflicte institucional amb les Corts Generals. La immunitat implica que un procés penal no pot continuar sense l’autorització de les cambres (suplicatori). I aquest procediment comporta que s’hagi de fer un debat a les cambres per decidir si s’autoritza o no que l’acció penal continuï. La immunitat parlamentària no és, com a vegades es diu, un privilegi personal del diputat, sinó de la cambra. La immunitat respon a un sistema de contrapesos entre el poder legislatiu i el judicial que atorga al primer l’última decisió sobre la continuïtat de la via penal atenent a la naturalesa dels fets eventualment punibles i si aquests mereixen o no la protecció de la immunitat. Certament, existeix el risc d’un mal ús de la immunitat, però aquest risc no la pot fer desaparèixer com a garantia constitucional.

Tanmateix, el que resulta més sorprenent és que el Tribunal Suprem, després de negar la necessitat de tramitar un suplicatori al Congrés i al Senat per continuar el judici, pretengui ara que siguin les mateixes cambres les que suspenguin els càrrecs electes. De moment, el Tribunal no ha requerit formalment el Congrés i el Senat perquè ho facin, i això estableix una important diferència amb el que va fer l’any passat amb el Parlament de Catalunya, que va ser requerit per adoptar les mesures necessàries de suspensió en aplicació pel Tribunal de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal (LECrim). En aquest cas, el que ha fet el Tribunal és passar a les Corts la responsabilitat de decidir la suspensió donant coneixement “als efectes procedents” de la decisió per la qual es denega la immunitat parlamentària.

Per què ha actuat així, el Tribunal, en aquest cas? Al meu entendre, aquesta actuació denota inseguretat respecte a la fonamentació de la manca d’immunitat i segurament també respecte a l’aplicació del polèmic article 384 bis LECrim, que només seria aplicable al delicte de rebel·lió (que potser el Tribunal ja aprecia que serà difícil de considerar). Però el que importa destacar és que les cambres no li haurien de fer la feina bruta al Tribunal Suprem per dues raons: perquè no es compleixen les condicions que exigeixen els seus reglaments per suspendre els diputats i senadors i perquè tampoc els correspon a elles aplicar l’article 384 bis LECrim si no han estat requerides per fer-ho. Les cambres no haurien de caure en aquest parany, especialment quan el Tribunal Suprem ha denegat tramitar el suplicatori, ja que això les obligaria a ser elles les que adoptessin les mesures restrictives de drets. El Congrés i el Senat podrien esquivar el parany limitant-se a prendre nota de la notificació de la decisió del Tribunal Suprem, sense fer cap tràmit addicional. D’aquesta manera tornaria la pilota al terreny judicial. És a dir, seria el Tribunal Suprem qui hauria d’entomar la responsabilitat de suspendre l’exercici dels càrrecs i requerir el Congrés i el Senat perquè fessin efectiva aquesta decisió, o bé de cercar les mesures més adequades per conciliar la situació processal dels presos amb els seus drets com a representants polítics. Els darrers moviments de la presidenta del Congrés demanant aclariments al Suprem i la petició de la Fiscalia perquè aquest apliqui directament l’article 384 bis LECrim s’han de llegir en aquest context.