Alarma, drets i territori
La crisi sanitària produïda pel Covid-19 està canviant molts esquemes. En una societat instal·lada en un important nivell de seguretat, confort i predictibilitat, ha causat un impacte sense precedents. Hem descobert de cop la nostra gran vulnerabilitat personal i social, així com la necessitat d'haver de viure en la incertesa. Per a molts, segurament la gran majoria de persones, no serà una situació fàcil de gestionar emocionalment.
També és una prova de foc per als nostres responsables polítics, en molts sentits. El dret romà ja va establir el principi que diu que la salut del poble és la llei suprema (salus populi suprema lex est). Un principi que al·ludeix directament a les situacions de necessitat en les quals els governants han de poder adoptar mesures extraordinàries per preservar la salut dels ciutadans, encara que això signifiqui deixar temporalment en suspens alguns drets i llibertats de les persones.
En el constitucionalisme modern, aquestes situacions de necessitat estan previstes i regulades i l'estat d'alarma que ha decretat el govern s'ha fet dins aquest marc legal. No hauria d'estranyar, doncs, que s'imposin mesures restrictives de la llibertat de circulació, de les activitats econòmiques o la possibilitat d'ocupar temporalment béns de titularitat privada.
En una societat regida per tendències individualistes, acostumada a concebre els drets personals com a absoluts i reticent a reconèixer que puguin ser sotmesos a limitacions, és probable que la declaració de l'estat d'alarma i els seus efectes hagin causat perplexitat. El que està passant podria ser una bona ocasió per recordar que tots els drets, en major o menor grau, estan subjectes a límits i condicions derivades d'altres drets o que s'estableixen en benefici de l'interès general. L'interès general, potser massa oblidat avui en dia, és el que ara està en joc.
L'adopció de mesures extraordinàries ha fet aflorar un altre problema més polític relacionat amb el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hem pogut assistir en aquest darrers dies a una nova confrontació, en aquest cas sobre les competències afectades per la declaració de l'estat d'alarma i també sobre la idoneïtat de les mesures adoptades per poder complir amb el seu objectiu.
És un escenari gens exemplar en un moment com aquest perquè trasllada una imatge de desacord institucional a una societat que, més que mai, espera que totes les institucions actuïn a l'una. Tanmateix, això no vol dir que sobre els dos aspectes no hi pugui haver una legítima controvèrsia i la necessitat d'un debat polític i institucional.
Qualsevol situació d'emergència tendeix a la centralització de les decisions i també a la necessitat d'establir una certa jerarquia. Això és un fet. Però no és necessàriament incompatible amb el respecte i el manteniment, quan és possible, del sistema competencial ordinari. Llegint el decret d'estat d'alarma s'aprecia amb relativa facilitat que aquest esforç de compatibilització no s'ha fet. D'altra banda, pel que fa a les mesures adoptades, pot tenir fonament la convicció que s'han quedat curtes si del que es tracta és de frenar els contagis i garantir que el sistema sanitari no quedi sobrepassat.
Tot això és prou important per posar en relleu la necessitat d'haver gestionat l'estat d'alarma tenint molt més en compte les opinions i la participació de les autoritats autonòmiques i també les necessitats específiques de cada territori, que no són les mateixes, com se sap.
La gestió política de l'estat d'alarma s'ha fet amb esquemes d'altres èpoques i ha ignorat la realitat política i institucional actual. És curiós veure com la principal força política que tradicionalment ha defensat el federalisme "cooperatiu" i que ara governa, ha obviat totalment aquest principi. Em costa veure que en qualsevol estat federal s'hagués declarat una situació de necessitat com aquesta sense la participació i cooperació directes de les autoritats federals en el disseny i aplicació de les mesures. No es tracta només d'una qüestió de defensa de les competències, sinó també, i sobretot, de la mateixa eficàcia de les mesures adoptades. Del bé de tots, en definitiva.
Els presidents de la Generalitat i del País Basc tenen molta raó quan han fet aquesta crítica, encara que cal remarcar que no l'han expressat de la mateixa manera en un moment en què cal extremar la sensibilitat i la prudència del missatge polític. He de reconèixer que com a català sovint sento enveja (sana, per descomptat) en no poder evitar fer comparacions.