Podem o no podem, entre la pancarta i la institució
Unides Podem és objecte d’una andanada de crítiques que giren entorn a la qüestió eterna de castigar les esquerres per haver traït els seus principis a l'arribar al poder. La dialèctica postmarxista entre la pancarta i la institució. Reben, sobretot, pel manteniment de la reforma laboral i per la desídia o inutilitat davant la ferocitat de la Fiscalia amb els presos independentistes. I ara, a compte dels reials comptes fugats: d’una banda, el govern de què són socis actua com a agència de viatges, i de l’altra rondinen als turoperadors. “No es pot repicar i anar a la processó”, diu –o sentencia- la saviesa popular.
La Revolució Russa, mare de totes les sinistres, va trigar poc a trair-se ella mateixa. Era el principi d’enemistat entre ideals i poder. El comunisme xinès ha superat totes les farses i el comitè central és una assemblea d’accionistes; Corea del Nord és directament un vodevil, i les Primaveres Àrabs han acabat en decúbit pron de cara a la Meca. L’última frustració europea és Grècia. Alexis Tsipras va arribar al govern invocant sintagmàticament les esquerres més alternatives de l’altermundisme i han acabat fent passar el seu poble per l’adreçador de l’austericidi. El preu va ser primer el ministre d’Economia, Iannis Varufakis, que representava la fidelitat a la idea renegada amb el predicament de ser-ne un dels màxims ideòlegs. El segon peatge, perdre les eleccions de l’any passat amb la frustració del càstig cruel de l’estimat poble, que, posats a rebre, s’estima més que l’esbatussi la dreta que no pas els seus.
Després dels vint-i-tres anys de governs de CiU, el 2003 el Pacte del Tinell posava un govern d’esquerres a la Generalitat, que de bon començament s’adonava que una cosa era la ciència pura dels programes i les proclames retòriques a l’oposició, i una altra la ciència aplicada de posar-los en pràctica. El govern era d’esquerres, amb la incòmoda i -perdó- torracollons esquerra independentista d’ERC que necessitava treure l’estelada de tant en tant, i cada cop que la treia els socialistes li feien classes magistrals sobre la diferència entre el partit i la institució. Una crisi rere l’altra –el Dragon Khan-, tres consellers de gran vàlua política cap a casa –Carod-Rovira, Carretero i Vendrell– i finalment cap a casa el partit en ple. Per arrodonir-ho, la gran crisi que fulmina el mateix president Maragall, en aquest cas amb el drama afegit que el primer president de la Generalitat socialista fos depurat pel seu propi partit.
El “tothom a terra que venen els nostres” venia en aquest cas del PSOE, perfectament incrustat –encrostat, per als adversaris- en el teixit institucional, almenys des que van viure la síndrome pancarta quan l’OTAN els va fer la clàssica opa hostil i els va agradar tant que li van proporcionar un secretari general, Javier Solana. Els tercers socis del Tripartit, ICV-Verds, l’opa hostil l’havien heretada del PCE, que havia tributat morts, torturats i presos per la República i el comunisme i canviat el seu llegat per la monarquia i la seva bandera, que era com entrar a la legalitat acotant el cap sota les forques caudines. L’assemblea general en què Carrillo va ser Recaredo abjurant de l’arrianisme al Concili de Toledo, la van convocar al bell mig de la zona de classe obrera de Vallecas.
És de justícia assenyalar -tanmateix i amb desgreuge parcial si cal- que quan les esquerres arriben al poder, els aparells i ressorts del poder són de dretes. El Pacte del Tinell va heretar un funcionariat tan lleial a CiU que quan va poder li va fer el llit. Al meu negociat, al departament de Presidència, només per canviar el format dels sobres dels saluda d’apaïsats a quadrats em vaig haver d’aixecar de la taula quan la secretària em va dir que no es podia perquè sempre s’havien fet d’aquella altra manera: “Senyora –li vaig replicar solemnement-, hem fet el Govern per fer els sobres quadrats”. Al rovell de l’ou del poder també vaig comprovar com funciona la tradicional annexió conservadora per la via de la butxaca. Molts polítics guanyen més –alguns molt més- amb el càrrec que en les seves dedicacions anteriors, i els ingressos alts anestesien revoltes i compren revolucions.
L'intraestat administratiu a Madrid encara és pitjor, perquè l’aparell de l’Estat era tan franquista que una bona part encara ho és, i té tant de pes i tanta força que no para de desmentir que el govern actual sigui el més progressista des de la Segona República. Naturalment, l’oposició s’hi abona i el desgast d’un govern d’esquerres, per aquesta associació amb estructures de dreta, sempre és més dur i efectiu que l’oposició que fan les esquerres, a la intempèrie dels aparells i, ara com ara, sense més mobilització que les pírriques piulades de Twitter.
La imputació d’un jutjat d’instrucció de Madrid pel presumpte finançament irregular de Podem, que els acusats consideren una causa general contra ells, recorda que el poder judicial de la dictadura tampoc va ser depurat, i que alguns dels seus successors, com els seus antecessors, després d’anar contra els separatistes van contra els rojos.