‘Patria’ i el fantasma d’ETA
La ficció és tan libèrrima, que Fernando Aramburu es pot permetre simular que la pàtria basca cap en dues famílies. La sèrie televisiva d’Aitor Gabilondo l’ha retratada certament molt bé, i queda per a molta gent que l’Euskal Herria dels anys de plom ja és aquesta Patria que, tanmateix, no és més que una lúcida sinècdoque mediàtica.
Com que tot passa en dues famílies, que, a més a més, comencen sent amigues, el militant d’ETA implicat en l’assassinat, Joxe Mari, i la seva víctima, el Txato, són el fill de l’una i el pare de l’altra. Per si no fos prou dolor, s’hi afegeixen patologies i desgràcies que no tenen res a veure amb el conflicte: la vídua, la Bittori, té un càncer irreversible. La germana de l’etarra, l'Arantxa, està impedida, va en cadira de rodes, no parla i està separada d’un marit maltractador. El tercer germà, el Gorka, és gai en un temps en el qual encara se’ls estigmatitza i els fills de l’anterior matrimoni, heterosexual, no es fan amb la seva parella.
De tot aquest cabdell, en surt la millor aportació del text multiplicat pels dons de la paraula i la imatge: un intensíssim quadre sobre el dolor i el drama, i l’angoixa de l’extorsió que va tocar de prop deu mil empresaris, amb el cruel balanç de trenta-tres morts i vuitanta-sis segrests. Tot plegat potenciat pels colors de grans interpretacions de magnífiques actrius, Elena Irureta i Ane Gabarain, i per una ambientació excel·lent, culminada amb el fet que tots els actors són bascos i, per tant, parlen l’inconfusible castellà amb hipèrbatons i fonètica èuscars, fins i tot en el repte de la doble t, el fonema de més difícil pronúncia, imprès en el nom més repetit de la protagonista. La versemblança en les formes contribueix encara més a fer que la ficció sembli realitat.
En un eix binari de terrorista-víctima, la víctima és l’arquetip més ben reflectit, i pot representar empàticament una part molt àmplia dels qui han patit un atemptat d’ETA i una extorsió o en són familiars. Quan es dibuixa, tanmateix, el món abertzale, prima l’eix bons-dolents i no entra en matisos: a més a més de la indiscutible perversitat essencial del criminal, els militants d’ETA i el seu entorn civil són feréstecs, fonamentalistes, primaris i indocumentats. Es renuncia a explicar bé la complexitat del problema i la humana condició quotidiana dels extramurs de la llei, que, anàlogament, tan bé plasma la novel·la negra fins i tot quan descriu malfactors. El capellà proetarra ja és la culminació barroera de la caricatura, tirant per terra la gran contribució de l’Església a la pau.
La tradició de manipular l’enemic ve de tan lluny com la de mitificar els herois de cada causa. Cristóbal Zaragoza, un narrador de gran perícia en el paràgraf llarg, va guanyar el Premi Planeta de 1981 amb la novel·la Y Dios en la última playa, en què un membre d’ETA s’autoqualifica com a “terrorista"; es confon el calibre Parabellum amb una marca de pistola; bategen un comando “Chicago” com si fossin mafiosos, i el cap màxim de l’organització té com a nom de guerra el d’un dictador feixista llatinoamericà, Papadoc [François Duvalier], que al damunt concerta cites al pis franc on viu, transgredint la primera norma de la clandestinitat.
La reducció d’espais d’aquesta Patria constreta en un plató fa que s’obviïn els partits polítics, tan presents a Euskal Herria, un dels països més polititzats del món, i que el Txato tingui dificultats per connectar amb ETA de cara a negociar el pagament de l'impost revolucionari, que serà la causa de l’assassinat. Això és forassenyat, perquè ponts amb ETA en tenien el PSOE i el PNB, i tothom tenia algun familiar a l’esquerra abertzale, com bé reflecteix la sèrie. D’altra banda, ETA encarregava aquestes tasques a cervells ben moblats, que dialogaven en espais menys forçats que el tuguri de la sèrie, perquè el que pretenien, en definitiva, era cobrar.
La proliferació de telesèries que donen una mateixa versió tan legítima com parcial del conflicte basc –La línia invisible, Patria, El desafio: ETA– està servint per atiar el fantasma d’ETA, fins a l’extrem que, segons un estudi demoscòpic de GAD3 fet públic el mes passat, el 50,1 per cent dels enquestats creuen que ETA està en actiu, i l’eurodiputat de Cs Jordi Cañas afirmava que ETA encara existeix en una entrevista recent a La 2 i Ràdio 4. El fantasma d’ETA serveix a la dreta i la ultradreta per criminalitzar la dissidència pacífica com si fos violenta, i s’arriba als extrems paranoics de vincular Podem al chavisme i d’acusar de rebel·lió i sedició l’independentisme català, que va liderar les mobilitzacions més grans mai comptades amb menys percentatge d’aldarulls després de la manifestació del somni de Luther King al Lincoln Memorial de Washington. Han tornat a brandar el fantasma per erosionar Pedro Sánchez pels pressupostos que li ha garantit Bildu, en una declaració mesurada d’Arnaldo Otegi, un dels arquitectes de la pau, a qui els beneficiaris polítics de l’exhumació virtual d’ETA continuen considerant un terrorista.