Sarrionandia o la poesia musical de la boira

El grup Kortatu i la veu inqüestionablement seva de Fermín Muguruza van reciclar una cançó jamaicana i amb la lletra canviada la van convertir en himne de la resistència basca d’última generació. 'Sarri, Sarri', rock dur i decibels a flor de pell evocant la fuga de Joseba Sarrionandia de la presó de Martutene, complerts cinc anys d’una pena de vint-i-dos. Escàpol de pel·lícula, amagat en el bafle del cantautor Imanol, que havia fet un recital amb motiu de la festa nacional de 'Nafarroa Euskadi da', el 7 de juliol de 1985. Dirigia l’operatiu Mikel Albisu, 'Antza', que seria amb el temps un dels dirigents d’ETA que la va portar a l’adeu a les armes. En aquell moment, Sarri i Antza eren dos vells amics units per la literatura, quan l’apocorístic i el pseudònim no eren noms de guerra.

Després de la fuga, Sarri es va esvair en la boira que envolta el seu penúltim llibre, encara que aparentment no són els bascos sinó els berbers els que es camuflen entre les bromes d’aquell text immens, 'Som com moros dins la boira?', en el qual l’autor fa dialogar pràcticament tots els volums de la seva biblioteca. Ningú no sabia res de Sarri, i els que ho sabien fingien no saber-ne res, fins que els seus expedients han prescrit i ha tret el cap amb cabells blancs i trenta anys més dels que tenia quan li van fer l’última foto. Ni els alumnes que assistien a les seves classes a l'Havana, on resideix, sabien que el professor que els ensenyava literatura èuscar era un dels protagonistes més importants de la història que explicava.

Té seixanta anys o té trenta llibres, dues maneres de mesurar el temps. Ha conreat tots els gèneres literaris, ha traduït a l’èuscar Elliot, Coleridge, Melville... i una de les seves aportacions més originals ha estat barrejar-los amb ell mateix en lúcida entropia creativa. El seu amic Bernardo Atxaga diu que Sarri té "el do", allò que Lorca en deia "el duende", i que recíprocament Sarri reconeix a Atxaga. "El do" és un privilegi d’aquells que escriuen tan bé, que maneguen tan artísticament les paraules, que els pots anar llegint important-te un rave què és el que diuen; i el que diuen, a més a més, sempre és un excedent de significat per erudició i cultura. Aquesta superació de la lògica que fa que el llenguatge verbal s'associï al musical, culmina en la poesia, i al damunt dels nostres cants, els versos de Sarri són segurament els més musicats de la lírica basca: Mikel Laboa, Xabier Lete, Ruper Ordorika, 'Oskorri'... I, esclar, Imanol i els germans Muguruza. Hi ha al voltant de cent cinquanta recreacions musicals de textos seus, parcialment recollits al llibre 'Hau da ene ondasun guzia'.

Gràcies a l’empenta sàvia de Jordi Panyella Carbonell, director de Pol·len Edicions, 'Som com moros dins la boira?' va ser traduït l’any 2012, amb presentació de luxe al CCCB. És un viatge iniciàtic de 770 pàgines, on, saltant barreres de gèneres literaris, l’autor reflexiona sobre història, idioma i nació, a partir d’un tractat antic sobre la llengua amaziga, fet per un familiar seu, no se sap si real o fictici, el franciscà Pedro Hilarión Sarrionandia. Comença a l’Àfrica i acaba al País Basc. Aquest text únic, editat en versió original per Pamiela Etxea, va ser guardonat amb el Premi Euskadi d’Assaig 2011, però el Govern Basc li va ajornar la retribució de 18.000 € fins que regularitzés la seva situació, rentant-se'n les mans amb l''excusatio non petita' que “ningú no posa en qüestió els seus mèrits literaris”. L’Asociación Española de Críticos Literarios també el va premiar en dues ocasions, reconeixent sempre que el valor de la seva literatura era tan immens que acceptaven passar per alt l’ordre de crida i cerca.

L’any 2014 es va traduir al català 'Jo no sóc d’aquí', un dels llibres essencials de la seva producció, diari més de reflexions que de dades de la seva estada a la presó, que, tanmateix, quan afloren, són definitivament colpidores: imaginin un pres d’ETA pels penals espanyols dels anys vuitanta. Però, més enllà de la crònica carcerària, de 'Jo no sóc d’aquí' sobreïx un pensament complet, estructurat, que va des de la inexcusable qüestió de la violència a reflexions sobre l’escriptura, el temps, la tradició, la llengua, la infantesa, la malenconia, el periodisme...

Al llibre –creguin-me, una joia– hi ha una meravellosa “teoria dels grocs” que es podria adoptar com a canònica dels símbols de la llibertat dels presos polítics catalans: “El groc, quan és pur, és un color lluminós, alegre, tendre, càlid i suau. El groc pur és un color serè i agradable”. També dedica unes línies als tribunals: “Tot aquest ritualisme dels tribunals –va afirmar Michel Foucault– no pretén jutjar la culpabilitat o la innocència de l’imputat: no són més que jerarquies i ritus destinats a provar la innocència del tribunal”.

La ucronia de fa trenta anys assoleix més vigència en el poemari que ara surt en català, igualment amb Pol·len, 'És morta la poesia?' –torna a titular amb interrogant desafiant les convencions de Ginebra–, perquè recupera el judici i la presó, en ple judici de l’independentisme català que comparteix i que valora pel seu epítet pacífic, amb l’autoritat moral de qui va advocar contra corrent per la fi de la violència, que considerava un desastre. Al poema 'Ministeri Fiscal', filosofa sobre la llargària de les penes: “99 anys? Posat que es complís la voluntat del Ministeri Fiscal, / no m’alliberarien fins a l’any 2079. / Mentrestant, el món va canviant, ahir gairebé és avui, / l’eternitat avança com un cargol / i els rebels obeïm també / la llei del temps i de la pols”.

Les tres traduccions de Joseba Sarrionandia al català són d’Ainara Munt Ojanguren, amb col·laboració de Maria Colera Intxausti a 'Jo no sóc d’aquí'. N’està content i, des del caràcter gairebé preternatural que atorga a la seva llengua anterior als idiomes, estima el català. Li agraden poemes de Brossa i Margarit, contes de Calders i Monzó, novel·les de Rodoreda i Sánchez Piñol... Amb un especial afecte personal per Martí i Pol, amb el qual mantenia correspondència quan era a la presó del Puerto de Santa María, i explica com compartien les immobilitats tan diferents d’una garjola i una cadira de rodes.