Dretes i esquerres a la terra del Procés
PeriodistaLa Catalunya del Procés viu instal·lada en el segon principi de la termodinàmica, que és una barreja de física i metafísica. Amb una estimable prevalença d’honroses excepcions, l’alta capacitat calorífica determina un aflorament gasós de les idees per sobre de la política matèrica, dels projectes èpics relegant la pragmàtica del benestar quotidià en nom d’un benestar altament superior i paradisíac.
L’administració de la relació entre èxit i fracàs de l'1-O i la proximitat d’eleccions en base tres (europees, autonòmiques i municipals) afegeixen entropia, que és l’altre factor de la llei que invoquem, si més no, i per fortuna, no sotmesa a l’arbitrarietat de cap jutge que s’hagi begut l’enteniment. És tot plegat tan inversemblant que Joan Tardà, un lluitador que ve de l’antifranquisme, quan invoca realisme s’ha de defensar d’atacs personals de traïció i ha de reivindicar que “ERC és un partit polític republicà i d’esquerres, i independentista fins a la proclamació de les distintes Repúbliques dels Països Catalans, però que no és un partit nacionalista”. Avui Tardà s'ha hagut de tornar a pronunciar, però ja no sobre paraules sinó en la gravetat dels fets, denunciant: "ens assalten la seu en nom de la independència acusant-nos de traïdoria”.
Jordi Pujol, que no ho va fer tot malament, va trenar un partit amb la voluntat efectiva de governar, i per començar va desestimar la càrrega ideològica de plantar la nació o el nacionalisme a les sigles, tot i que hi havia un sector que li reclamava un “Partit Nacionalista Català” traduït de l’èuscar. Pujol va fer de metge, la seva llicenciatura, i va triar una marca d’ampli espectre i protegida del fal·lus freudià ideologitzat que condiciona la pulsió passional de la política. A Convergència hi van cabre exfranquistes i independentistes, socialdemòcrates i neoliberals, i van durar vint-i-tres anys a la plaça de Sant Jaume.
Però ara, la ideologització, els principis essencials que acaben per convertir els adversaris en traïdors, guanya en detriment de la política. De la CDC d’en Pujol, Quico Sallés calcula que en queden quatre mil militants, i a mi em consta de fonts judicials que també li queden un grapat de deutes a punt d’entrar en concurs de creditors. Uns deutes que fan impossible que tanquin les sigles, tot i que pels desitjos dels seus ja fa temps que els hi haurien cantat les absoltes, quan encara vius ja els hi fan l’esquela: acabo de llegir que “el pujolisme ha mort definitivament”.
El nou enginy impulsat pels seus hereus que reneguen de ser-ho es proclama transversal. En els llimbs ideològics, els seus enemics els fan massa de dretes, aproximant-los als moviments nacionals feixistes, i els favorables, massa d’esquerres, per les adhesions d’antics militants maoistes, comunistes i socialistes. Tots dos supòsits responen a sofismes. Gramsci va demostrar que els nacionalismes d’esquerres eren possibles –cal llegir la part dels seus 'Quaderni dal carcere' dedicats a la “Letteratura e vita nazionale”–, com ho van demostrar la nostra literatura comunista i socialista dels anys trenta, recopilada per Josep Benet, i les guerrilles d’alliberament nacional repartides per tot el planeta, que van ser una de les referències del PSAN. L’altra premissa també és falsa, perquè si haver militat a les esquerres fa d’esquerres cada partit en el que posteriorment s’afiliïn aquests militants, el PP seria un partit d’esquerres, fins i tot acabat d’atracar a l’atrotinat port de l’extrema dreta del qual havia salpat.
És evident que hi ha una esquerra independentista: ERC i la CUP. Tanmateix, ajuda a la confusió la identificació d’independentisme amb esquerra, justament per l’analogia que suposa tenir a l’altre costat aquesta dreta espanyolista no sé si multiplicada per dos o elevada al quadrat. Però quan Joan Carretero es desmarca d’ERC i Reagrupament assoleix una entitat política emancipada de la condició de corrent d’opinió, des d’Esquerra els critiquen com una versió de la Lliga Nord. Ara la Crida Nacional per la República recupera alguna de les seves inspiracions i algun dels seus suports intel·lectuals de més volada.
A la pretesa superació de l’eix dreta-esquerra s’hi afegeix la necessitat de buscar un pretèrit que eixampli també la base històrica que sempre vesteix per apuntalar un discurs. Això porta a qualificar de republicans tots els antifranquistes, cosa que admet passar de puntetes sobre l’heroic compromís del PSUC, que, atès que evidentment eren republicans, no poden dir ni ase ni bèstia de l’apropiació indeguda del seu honrós llegat de piquet d’afusellament, tortura, i molta, molta presó. La criminalització de la Transició arrodoneix aquesta història a la carta, i hi ha qui es queda tan ample inflant protagonismes dretans en el combat contra la dictadura o afirmant que l’incipient procés constituent de Cuba és més democràtic que el que va menar al mefistofèlic “Règim del 78”.
Del segon principi de la termodinàmica al gran embolic mental hi ha només uns graus de calor en forma d’escalfament colonial o de pressió metropolitana en afermar la tapadora. Som en uns temps en els quals Twitter ha blanquejat la imbecil·litat i basquegem el debat dreta-esquerra al costat de la resurrecció de la llet de vaca i l’eficàcia de les vacunes en el cos místic del ramat. Sempre ens quedarà la recuperació de la polèmica sobre el sexe dels àngels, però abans m’agradaria molt saber què en pensa de tot plegat el president Pujol.
