17-A: periodisme de confrontació
El diari digital 'Público' va treure una exclusiva que relacionava els serveis d’intel·ligència espanyols amb l’imam de Ripoll, responsable dels atemptats del 17 d’agost de 2017. Van anar tan lluny com periodísticament es pot anar, i entre el que diuen i el que altres han inferit des de la política, amb comissió parlamentària i debats municipals pel mig, s'entreveu una responsabilitat passiva de l’Estat en uns crims gravíssims. Vaig evocar la condemna de l’Estat per “cierta conducta omisiva, por no adoptarse las debidas precauciones” arran de l’atemptat d’Hipercor, tot i que, en aquell cas, les proves eren més nombroses, contundents i precises.
En el cas Hipercor, el Tribunal Suprem –sentència de 31 de gener de 1996– va condemnar l’Estat per negligència. Va ser, però, després de deu anys d'investigacions primmirades i sense focus dels advocats Juli de Miquel i Santiago Montaner, amb la col·laboració voluntariosa i efectiva de Robert Manrique, víctima de la massacre. En l’afer periodístic actual, sembla prematur esperar un Watergate exprés i, de moment, la repercussió ha estat limitada en proporció al volum de la peça informativa. Se n’han fet ressò els mitjans afectes al sobiranisme, mentre que la bancada mediàtica contrària ha oscil·lat entre el 'ninguneo' i l’atac furibund. Amb un cas singular molt significatiu: la resposta d''Eldiario.es'.
'Eldiario.es' va ser interpel·lat sobre per què no sumava els seus altaveus a l’amplificador de 'Público', atès que és un mitjà independent, progressista i valent, que enfoca el Procés sense prejudicis. La resposta va ser interessant, perquè donaven raons professionals, no pas polítiques. Qüestionaven l’exclusiva de 'Público' en funció de la feblesa que li atribuïen a diferents nivells tècnics –de fonts a suposicions poc sostingudes–. És a dir, era el pitjor que li podia passar a 'Público': que la crítica fos professional i no política, i que no vingués de les tradicionals capçaleres del sensacionalisme d’ultradreta. 'La Vanguardia' va reblar l’argumentari per la via del contrast objectivable.
El fet d’interès per a l’ecosistema mediàtic és que es consolida un periodisme de confrontació, propi de les situacions al límit de la política. La dreta-com més-dreta-més ja fa temps que practicava un periodisme de xoc contra els seus adversaris cada cop més enemics. Tot s’hi valia, i quan va irrompre el Procés els codis deontològics van passar a ser paper mullat, quan no cremat per les tintes corrosives contra la presumpció d’innocència, la barreja de fets i opinions o la conversió gramatical de temps verbals hipotètics com el condicional i el futur en presents d'indicatiu.
El processisme respon. No té la pràctica policíaco-judicial que converteix articles en atestats i providències. Però en l’ordre semàntic s’han falsejat realitats i s’ha creat un univers imaginari que s’autoreplica en universos virtuals com més presència mediàtica assoleix. Si el periodisme explica realitats, a diferència de la novel·la, com més ficció envasi com a realitat més semblarà que ho és. La implicació per simpatia entre fons i forma. Daniel Defoe, conegut pels seus 'bestsellers', 'Robinson Crusoe' i 'Moll Flanders', va fer una novel·la, 'El diari de l’any de la pesta', que pel seu estil i versemblança, durant molt de temps es va creure que era una crònica, també perquè ell era periodista. Com a tal, va escriure sobre la Guerra de Successió, posant el conflicte entre Catalunya i Espanya al mapamundi de l’època.
Dona per a uns quants estudis compulsar quantes conjectures convertides en notícia des l’independentisme s’han demostrat bastides des de premisses falses. És pertinent també, en aquest sentit, el debat recent entre Jordi Sànchez i Andreu Barnils a 'Vilaweb', amb un contundent article del primer titulat “Per què menteixes, Andreu Barnils?”, que després és respost pel periodista amb la mateixa força però amb el delicat i complex respecte del que es baralla amb un interlocutor que és a la presó.
El periodisme de confrontació té una història recent en el nostre context: un cop més, el País Basc ha estat la mare de tots els laboratoris. El vaig abordar al meu treball de recerca acadèmica titulat en format llibre 'Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETA' (1997). A més a més d’explicar el conglomerat de fonts que van portar a la condemna de l’Estat, hi analitzo sobre mil notícies com el periodisme esdevé propaganda al servei de la lluita antiterrorista. Anoto dos dels ítems més reiteratius en l’anàlisi quantitativa, que són ben actuals: la criminalització de la política enquadrant-la en la delinqüència comuna, 'ergo' no hi ha presos polítics; i l’optimització dels èxits propis versus la subestimació del potencial adversari: es magnifiquen les victòries i es minoren les derrotes.
Quan donàvem per obsolescent la premsa de partit, va aparèixer un periodisme de tendència que ha anat creixent fins a ressuscitar aquell cadàver, tot i que maquillat per l’absència de sigles orgàniques i eslògans a peu de capçalera. És possible que en aquesta retrospecció hi tingui a veure l’analogia d’un progrés tecnològic que encara no acabem de saber manejar. Em refereixo a la influència de Twitter en la premsa convencional, una xarxa en la qual és a l’ordre del dia un dels símptomes més clàssics de les discòrdies: l'“I tu més”. Fa quatre dies hem vist com la consellera de Salut denunciava l’amenaça de retallades estatals a la nostra medicina pública, i en un tres i no res li plantofejaven retallades similars del govern d’Artur Mas.
Tant de bo el periodisme de confrontació que ens ocupa no acabi de periclitar en un transsumpte del periodisme de guerra sense guerra, que és la culminació de la propaganda, la justificació de la censura i el triomf de la mentida. Eugeni Xammar explica a les seves memòries el cim de la censura amb un episodi de la Gran Guerra: al rei George V d’Anglaterra els seus serveis d’intel·ligència li van suprimir un elogi al mariscal Foch perquè feia quedar malament al país que el comandant aliat fos francès. La censura sempre és injusta, i sovint, vista en perspectiva, també és ridícula.