França i la piràmide d’una mestra
Els avalots de França impressionen per les seves dimensions no vistes en dècades i perquè revelen que fins i tot un estat del benestar, ric, que disposa de tot el pes de la seva sobirania i que ha donat al món una alta cultura i valors humans universals, fa fallida a l'hora de crear una comunitat cohesionada.
Des de la distància de les pantalles s’observa la ràbia del dèficit de veritat: que la igualtat de drets i oportunitats és teòrica. Que l’origen, el color de pell i el barri són una barrera real per al progrés personal. I que la percepció d’aquesta discriminació, convertida en una diària autocondemna desesperançada, multiplicada pel victimisme i el llenguatge agressiu de les xarxes, acaba per explotar quan un policia demostra l’existència del greuge amb un tret mortal, que recorda els trets mortals de massa policies nord-americans que de seguida disparen si el conductor és negre.
Fa pocs dies vaig rebre el llibre d’una professora jubilada, Montserrat Cantó i Martorell, una mestra que als 49 anys, quan es va començar a veure curta d’eines per abordar els problemes de diversitat a l’aula, va graduar-se en psicopedagogia. En el llibre explica que el respecte a la llei i el sentiment de pertinença a un país són a dalt de tot d’una piràmide. Que no és per aquí que cal començar. Que per arribar a dalt de tot cal començar per la base, pel més proper: la família, les escoles, els esplais, els llocs de trobada. “Els nois i noies són com les cebes. No podem quedar-nos mai només amb el que es veu de portes enfora. Cal anar alliberant amb cura aquestes capes protectores, com poden ser la seva indiferència, el seu silenci, passotisme, inseguretat o, fins i tot, la violència”. I per aconseguir-ho, cal que els fets no desmenteixin les paraules.
