Un grapat de bisbes espanyols ha fet cas de la crida d’Aznar contra el govern de Sánchez: “Qui pugui fer alguna cosa, que la faci; el que pugui parlar, que parli”. Sentint el que opinen de l’amnistia ha quedat clar, una altra vegada, que abans que bisbes es consideren espanyols i que són patriotes abans que cristians. Si no, no dirien mentides com ara “van delinquir violentament destruint un estat de dret” o “l’amnistia seria valuosa si no emparés la violència contra les persones”.
Els excel·lentíssims i reverendíssims senyors bisbes s’han tret de sota la mitra que l'amnistia és “profundament immoral” i que l’Església n’ha de parlar perquè estan en joc “valors morals”. Mals temps perquè l’Església espanyola parli de moral i d’ètica després de la desafiant, poc humil i gens reparadora resposta que ha donat a l’informe del Defensor del Poble sobre els milers i milers de casos de pederàstia. Un dia d’aquests el papa Francesc abordarà la qüestió amb ells, personalment.
També troben immoral que el PSOE hagi canviat d’opinió sobre l’amnistia només per continuar en el poder. Se’ls ha d’escoltar quan parlen de poder, perquè és la seva especialitat. Ni una sola referència al perdó, tan present a l’Evangeli (“setanta vegades set”) ni a la concòrdia, ni al magisteri de Francesc sobre la necessitat del diàleg com a eina per abordar els conflictes.
I encara que un és conscient que l’Església catalana s’ha anat difuminant per esdevenir l’Església a Catalunya i que està comandada per governadors de la província proposats a Roma per Madrid, li agradaria sentir alguna paraula dels bisbes catalans que queden. No serà fàcil, perquè estan tots vigilats i advertits. És el poder.
