Anton Sala-Cornadó

És difícil reunir tantes persones i tan diverses a l'hora de l'adéu públic d'una personalitat. I ho és que els mots de record familiar tinguin unes qualitats de mesura i d'afecte intens com els que va llegir el seu gendre, Ernest Fontich. Triar un poema i dir-lo meravellosament com va fer una amiga a l'inici. La cançó, que el seu fill Jordi-Benet ha musicat, i que va cantar, ens va fer somriure amb les llàgrimes encara damunt les galtes.

Del que es va dir, em quedaria amb el qualificatiu de bona persona. La bona persona, atenta als altres, que actua per al bé comú sense trobar-hi un guany més gran que l'amistat. Bona persona, que aprofundeix per coneixe's millor i estén la joia de viure al voltant. Polifacètic, atent, endevinador i valorador de l'altre, amant de la música simfònica i de l'òpera, de la natura en la seva immensitat i en la seva minúcia. Català fins al moll de l'os, maçó, pensador, estudiós de l'astrologia, poeta.

Anton Sala, nascut a Tàrrega l'any 1929, el seu pare morí a l'exili a Montpeller el 1941, fou enginyer tècnic químic, mestre, casat amb Amparo Garcia de Cartagena i domiciliat a Barcelona i a Tírvia. Una filla, la gran, i tres fills. Ha estat de la generació sacrificada, aquella que ens ha salvat els mots, que ha fet possibles empreses polítiques i culturals de tota mena, amb esforç i temps personal, ell, sempre amb entusiasme. Si poguéssim veure consignades totes les activitats i empreses en què Anton Sala ha participat, ens quedaríem astorats. En destaco alguna: Centre Comarcal Lleidatà, Club d'Amics de la Unesco, Front Nacional de Catalunya, Penya Joan Santamaria.

Un dels records més bells, el seu vitalisme. Un dels més personals, la seva veu, que llegia tan bé els poemes. I també, el seu tracte atent, la conversa laberíntica a causa dels múltiples interessos i del gust pels matisos i per aprofundir en cada un. Ara bé, encara que la nostra relació no era gaire sovintejada, sense restar res al que he dit abans, li vaig notar una certa nostàlgia. Com a poeta lliurat a la meditació i a altres activitats, crec que se sentia poc tingut en compte dins del món cultural. No era el seu estil criticar.

Quan va complir setanta anys, l'Institut d'Estudis Ilerdencs va portar a terme l'edició de dos volums de l' Obra Poètica , amb pròleg de Josep Vallverdú i epíleg de Joaquim Molas, el primer, i de Josep Borrell i M. Isabel Pijoan, el segon. La inspiració joiosa, el trencament entremaliat, no és tan perceptible en els darrers poemes, els de 10 anys i un dia , que li va editar la família el 2009, amb pròleg exquisit de la seva filla, la historiadora de l'art Teresa Montserrat. Rellegint-los hi ha referències continuades a fer balanç, al sentit conjunt de vida i mort. I per què silenciar-ho, un clar pessimisme.

Em rendeixo Germans

capitulo del tot,

no us he salvat ni un mot

i us deixo el món d'abans.

[...] tinc ganes de dormir

i he parat el motor

Però en el dia a dia continuava essent afable i alegre, continuava anant a l'auditori el diumenge al matí i l'estiu passat, ja malalt, encara va viatjar a Tírvia. Hi anava des dels anys seixanta. Tírvia, un dels pobles bombardejats durant la Guerra Civil, que va haver de ser reconstruït quasi del tot. Ell hi va comprar una vella escola i va fundar-hi Can Pistraus. L'impacte dels objectes que la decoraven, quadres, eines, poemes, ceràmica... em van donar una idea de la seva immensa curiositat. Ell sabia del Pallars molt del que jo desconec. Cada 11 de setembre feia un parlament i llegia poemes, a Sort, davant l'estàtua de Rafael de Casanova.

Com que ha estat una persona estimada, a prop de complir els vuitanta anys, va sorgir una afortunada iniciativa. La revista URC , que homenatja escriptors de Ponent, li va dedicar el seu volum 24. L'encert d'aquesta empresa, que promou i coordina l'Institut Municipal d'Acció Cultural de Lleida, el qual ha dedicat altres volums a Jesús Moncada, Joan Barceló o Concepció Maluquer, és que publica obra inèdita a part de valoració d'altres. El novembre del 2009 apareixia en celebració de l'aniversari d'Anton Sala. Crec que totes aquelles persones que érem a la ciutat del Segre per aplaudir-lo recordarem la seva alegria desbordada, com un nen petit a qui per fi els Reis li han encertat el regal.

De les amistats dels últims anys, la de l'Anton Sala és una de les que més valoro. Tractar amb ell era iniciar-se en un univers i rebre una felicitació, cada solstici d'hivern i cap d'any, amb un poema. Sense saber-ho per endavant, em va dedicar El saüc desconegut , inclòs en Els poemes de l'Abadia i dins del volum II de l' Obra Poètica . Espero, Anton, que es compleixi l'esperança dels dos últims versos.

A cada instant, la vida és diferent

i ens sembla igual i hostil

perquè vivim amb insistent rutina.

Potser la mort no és cap acabament

i és només una posta matutina

L'obra a què ha dedicat els últims temps d'escriptura és L'Arnau, home de Déu . Banquet de tres jardins i postres a la carta, sobre Arnau de Vilanova. Et trobarem a faltar.