Antivacunes o els ecos descreguts
Estem assistint a dues curses d’immunitat alhora: una és la vírica i l’altra és la informativa. La primavera passada els experts batejaven com a infodèmia l’allau de desinformació que corria a torrents per les xarxes socials. A l’estiu assistíem amb sorpresa a forts ressorgiments d’actituds negacionistes, i ara deixen pas a l’antivacunisme. La preocupació per limitar la circulació d’aquestes idees ha posat en el punt de mira les plataformes, que s’afanyen a fer els deures.
Facebook, per exemple, està entrenant un software per identificar diferents actituds respecte la salut, com per exemple les opinions en contra de les vacunes de covid-19. Han rastrejat milions de comptes i pàgines d’usuaris dels Estats Units per entendre on s’originen i quins patrons de viralització tenen en diferents comunitats. La font correspon a un nombre mínim d’usuaris que en espais diversos passen desapercebuts, però que allà on tenen ressò i capacitat d’influència és en cambres d’eco: comunitats petites i convençudes, que generen bombolles d’autoafirmació i una falsa acceptació social dels motius per no vacunar-se.
I qui són? Facebook n’ha fet una radiografia sociològica que confirma els dubtes com un símptoma de desconfiança. L’escepticisme predomina entre els qui desacrediten les institucions i les elits del país, i apunten molt particularment a membres de QAnon. Almenys això és el que ha transcendit en un article del Washington Post, l’únic mitjà que ha tingut accés als documents. Podem qüestionar fins a quin punt hi ha un interès específic en responsabilitzar aquest col·lectiu, però el que sabem és que negar-se a la vacuna és una forma de renegar de l’imaginari hegemònic que es proposa i desafiar l’statu quo.
La majoria d’estudis realitzats des de les ciències socials -dins i fora de les xarxes- apunten la desconfiança com a factor rellevant, un desencant social que pot desbancar la por al risc de contagi. Estudis fets a Itàlia i el Regne Unit identifiquen que en el cas de les vacunes del covid-19 s’hi suma la malfiança en relació al procés de desenvolupament, a la indústria farmacèutica i sobretot, ara, als possibles efectes adversos. L’estudi afirma també que aquesta malfiança és més habitual entre les persones que s’informen principalment a través de xarxes socials. Per ser precises, el principal problema és que habitin les xarxes des de caixetes de ressonància i sense adonar-se’n. Si no conviuen amb altres mirades, difícilment tenen oportunitats de contrastar les pròpies idees ni la necessitat de revisar-les. I això val per als antivacunes, però també per a l’ecofeminisme, l’activisme pels drets humans, l’independentisme o qualsevol altre exemple que t’interpel·li.
A partir d’aquí, què es pot fer? Facebook està plantejant fórmules per millorar la seva política i una de les idees que proposen és dirigir informacions oficials a grups específics, sobretot en el cas de cercles petits i homogenis on hi hagi superinfluenciadors. De moment han fet l’experiment amb 2 milions d’usuaris i desconeixem l’èxit de la iniciativa. Tampoc sabem si els usuaris estan al corrent que els estan rastrejant els perfils ni com han diferenciat la ironia d’una publicació en què algú estigui compartint els efectes secundaris després de vacunar-se.
Ara bé, abordar una crisi col·lectiva de confiança només des de la informació factual és un exercici estèril. Pot ser una solució pragmàtica i relativament fàcil d’implementar, però no és així com aconseguim que algú canviï de parer. Ni tan sols serveix per convidar-lo a revisar la seva opinió. En canvi, la deliberació és molt més efectiva: generar preguntes com per exemple d’on ho ha tret i en què es basa per dir això que pensa. Algú pot pensar que en lloc de bombardejar amb informacions més valdria un xatbot amb preguntes incòmodes. Bé, però seguiríem en la resposta tècnica i no social.
Mirem-nos França, on més del 40% de la població és escèptica amb les vacunes del covid-19, una xifra que el situa com un dels països que hi oposen més resistència (si ho comparem amb el darrer baròmetre del CIS, a l’estat espanyol no arriba al 20%, i al Regne Unit és un 11%). La proposta francesa és crear assemblees ciutadanes: reuneixen persones escollides de forma aleatòria i generen espais de debat amb especialistes i governants. Veurem com funciona, però reunir diversitats i posar-les en diàleg és un bon inici. Combatre els ecos demana estratègies col·lectives, orientades a recosir els abismes de la complicitat. Això no està en mans de les xarxes, i més ens val que les institucions no els hi deleguin.
Liliana Arroyo Moliner és doctora en sociologia i experta en transformació digital i impacte social (Esade)