No és antisemitisme

La meva biblioteca és plena de llibres que, d’una manera o altra, parlen d’antisemitisme. Ha tingut tantes manifestacions i s’ha produït en èpoques i països tan diferents, la persecució dels jueus, que no és estrany que hagi donat milions de pàgines a la cultura occidental. Des de novel·les històriques com Dins el darrer blau de la Carme Riera fins a testimonis imprescindibles com Si això és un home del Primo Levi, de l’Amic retrobat que em van fer llegir a secundària fins a La buena reputación de l’Ignacio Martínez de Pisón passant pel Violí d’Auschwitz de la Maria Àngels Anglada, la deliciosa Charlotte de David Froenkinos o autors israelians com David Grossman o Amos Oz. Tot i que l’Holocaust com a moda ha produït una ingent quantitat d’obres per al consum de masses que l’han convertit en un lloc comú carregat de tòpics, el cert és que a partir de la segona meitat del segle XX les prestatgeries de la bona literatura ens han fet partícips d’un dels horrors més monstruosos de la història de la humanitat. També els filòsofs i pensadors s’han dedicat a analitzar aquesta falla moral de la modernitat i ens han permès acostar-nos als engranatges de l’absurda destrucció d’éssers humans. Tot aquest corpus acumulat ha generat una sensibilitat davant l’antisemitisme i ens ha permès entendre que les atrocitats no s’esdevenen d’un dia per l’altre, que neixen de la llavor del menyspreu cap a “l’altre” regada al llarg del temps per la construcció de múltiples clixés i prejudicis fins que s’acaba justificant l’aniquilació total del grup assenyalat. Aquesta educació cultural estesa per Europa i Amèrica ens ha vacunat contra aquest odi i potser per això ara resulta tan dolorós veure que la història es repeteix amb les víctimes convertides en botxins.

Em direu que no són fenòmens comparables, que el que passa a Gaza no té res a veure amb l’aniquilació sistematitzada de l’Holocaust, però quina és la diferència, que no hi ha cambres de gas? Cada cop que Netanyahu diu que acabarà amb Hamàs en realitat vol dir que acabarà amb els palestins de la franja de Gaza per expandir Israel fins al mar. Al principi va demanar a la població civil que marxés cap al sud per poder bombardejar els llocs on deien que s’amagaven terroristes. Quan la gent va marxar cap al sud, al sud van començar a tirar-hi bombes (moltes de les quals, per cert, deuen ser de fabricació europea si tenim en compte que l’any 2022 es van aprovar llicències de venda d’armament per un valor de 608 milions d’euros des d’aquestes terres de pau i democràcia). Ara un ministre israelià ha dit que una “solució humanitària” és que els gazatins marxin i siguin absorbits per altres països.

Per defensar-se de les crítiques d’unes actuacions que mereixen el seu propi Nuremberg, l’Estat d’Israel crida "antisemitisme!" i acusa a tots els qui assenyalen els crims perpetrats pel govern de Netanyahu d’odi als jueus. És una resposta menyspreable per victimista i perquè taca la memòria de tots els aniquilats per aquesta xacra que perviu des de fa segles. És embrutar amb la guerra i les matances indiscriminades la cultura de la pau que han anat teixint tants escriptors que ens han guiat per les tenebres de les atrocitats passades. No és antisemitisme demanar que deixin de matar nens i dones embarassades i d’acarnissar-se amb una població civil l’únic crim de la qual ha estat néixer en una terra que Israel vol fer-se seva. L’odi al jueu continua existint, esclar que existeix, i alguns justifiquen el seu en les actuacions d’Israel, i per això és tan necessari continuar distingint el que és i no és antisemitisme. Per les víctimes del passat, però també per les del present.