L’antiracisme com a forma de lluita contra l’extrema dreta

El diumenge 18 de juny, en aquest diari, vaig plantejar la idea que Vox és una opció catalana d’extrema dreta malgrat el seu anticatalanisme i que negui el dret a l’autodeterminació de gran part del poble català. En aquest sentit considero que a Catalunya hi ha una extrema dreta catalanista i una altra d’anticatalanista. En aquest article, seguint el mateix raonament, exposaré algunes idees que posen èmfasi en el racisme com un dels eixos centrals de qualsevol extrema dreta a Europa, la catalana i també la catalanista. És evident que el corpus ideològic de les extremes dretes és ampli i correspon a la dialèctica que estableix cada una d’elles amb el seu context. No és el mateix el discurs d’alguna extrema dreta holandesa en relació a la qüestió de gènere que, per exemple, el de Vox. De la mateixa manera que no és el mateix el discurs d’Aliança Catalana que el de Vox en relació a la qüestió nacional. Però el racisme, com he dit, és compartit pel conjunt de l’extrema dreta europea. A continuació desglosso quatre idees sobre aquest racisme propi de l’extrema dreta.

Tant Vox com Aliança Catalana, com a representants de dues naturaleses diferents d’extrema dreta, comparteixen la idea del boc expiatori com a idea motora de rebuig a la immigració. Gran part del seu ideari es fonamenta en culpabilitzar la immigració, o una part d’aquesta, dels mals que viu la societat. Aquesta dinàmica del boc expiatori consisteix en endossar a un grup determinat la responsabilitat d’alguns fets que poden ser falsos o parcialment certs. La lògica discursiva de l’extrema dreta i la seva campanya propagandística a través de les xarxes i el boca-orella (que funciona en pobles petits i barris) és fer creïble l’acusació exposant “proves” per mostrar la seva tesi i crear un relat culpabilitzador des del victimisme. En aquest sentit, el panorama espanyol i català els és favorable per dues raons. La primera és que no hem pogut crear una sola comunitat, i la fractura racial separa vides i projectes comuns. El “nosaltres” i l’“ells” com a estructura social afavoreix que hi hagi la possibilitat de crear una unitat negativa d’“ells”. L’exercici del boc expiatori sobre un grup es fa d’una manera gradual, des dels prejudicis i les generalitzacions fins a la inferiorització i la deshumanització passant per l’estigmatització i la criminalització. En aquesta dinàmica hi ha un punt de no retorn: la impossibilitat de la convivència. En aquest sentit, parafrasejant el filòsof Alba Rico, el grup expiatori esdevé “una unitat, negativa i inassimilable” –en el sentit que s’afirma la impossibilitat de viure junts–. Una vegada construïda la unitat negativa i inassimilable de les persones (“immigrades”, “musulmanes”, “gitanes”, “sudaques”, etc.) al discurs racista li és fàcil defensar el “primer els de casa”. La segona raó és que la política migratòria dels estats basada en elements racistes i de tracte no igualitari (intencionadament o no) fa que es legitimi indirectament el discurs racista de l’extrema dreta. D’alguna manera existeix un contínuum de racisme que arrenca des de les institucions democràtiques (llei d’estrangeria, segregació escolar racial, per posar-ne dos exemples.) i acaba sent aprofitat per l’extrema dreta. Dit d’una altra manera, el racisme institucional i estructural és el camp idoni per al discurs de l’extrema dreta. La manca d’unes polítiques radicalment igualitàries i antiracistes ha generat una societat dividida en termes racials, amb l’agreujant d’una retòrica de la igualtat que tranquil·litza algunes consciències.

Els projectes de societat de les extremes dretes, cada una amb les seves especificitats, són una guerra cultural i ideològica que s’aprofita de la fragmentació generada pel neoliberalisme i capitalitza les crisis econòmiques acumulades i provocades pel capitalisme salvatge, la passivitat col·lectiva davant dels problemes socials, el segrest de la política per part dels governs, la mala gestió política, la manca o el fracàs de projectes col·lectius, entre altres coses. Aquesta crisi, simbòlica i material, afavoreix el nacionalisme identitari excloent que acaba abocant el seu malestar sobre les persones concebudes com a diferents. 

Aquests projectes de l’extrema dreta fonamentats, en part, en l’amenaça cultural i de valors i l’amenaça al nativisme del benestar són una racionalitat política, en el sentit que tenen acceptació i recorregut en la societat. Per això, la batalla contra l’extrema dreta, de la naturalesa que sigui, passa necessàriament per introduir accions polítiques i discursos antiracistes en àmbits com el de la segregació escolar racista, l’habitatge, l’accés al mercat laboral o la llibertat religiosa, entre molts altres. Una política antiracista, vaja!