Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica.
Tanmateix, més que el perfil professional dels al·ludits, interessa aprofundir sobretot en els motius del –suposat– viratge ideològic. A Espanya, molts diuen que la raó principal és el rebuig al nacionalisme català i també al basc, particularment arran dels atemptats d’ETA. No obstant això, per més por que provoqui el terrorisme, o fins i tot un moviment independentista pacífic, ¿això és raó suficient per acabar defensant posicions polítiques d’un jacobinisme extrem en la qüestió territorial que subscriuria el mateix Francisco Franco?
Es podrà dir que hi ha matisos, naturalment, però el cert és que la idea extremament nacionalista espanyola que estan defensant alguns darrerament sembla més aviat defensiva, centrada sobretot en la idea que l’Estat no perdi ni un pam de terra, cosa que pot ser lògica en un escenari bèl·lic i, per tant, fortament jerarquitzat, però que en temps de pau i democràcia sona molt antiquat. És com si s’estigués defensant la terra per la terra mateixa, sense cap altre benefici que certament pot existir, però que realment no s’acostuma a prendre gairebé mai en consideració per aquestes persones.
Han arribat a l'extrem de negar allò que altres estats sí que admeten: els referèndums d'autodeterminació, pretextant que el cas d'Espanya és diferent. Per què? Personalment no em convenç l’organització de referèndums quan no hi ha majories molt clares, perquè generen una divisió i frustració que pot ser molt contraproduent per als objectius de guanyadors i perdedors de la consulta. Malgrat això, en aquests escenaris d’opinió tan dividida i amb un marge tan gran tant de convençuts com d’indecisos, el que cal és negociar i fer política, i no tancar la porta amb pany i forrellat com si l’única sortida hagués de ser una bogeria bèl·lica. Tancar-se en banda a qualsevol solució que intenti donar sortida parcial a les aspiracions de tothom és propi d'un nacionalisme exacerbat. Ultranacionalisme, caldria dir, sens dubte.
Però tornant a aquells antics joves d'esquerres que ara defensen posicions reaccionàries en matèria territorial, caldria començar a pensar que potser sempre van ser nacionalistes espanyolistes, encara que no se sentissin així especialment els que coneixien més el marxisme teòric. Fet i fet, estimar la integritat territorial del teu país és el més natural, com cal observar viatjant a qualsevol estat del món. A més, durant una dictadura ultranacionalista com la franquista, aquesta tendència passa evidentment desapercebuda. Tanmateix, defensar el territori amb aquest fervor, negant-se a qualsevol diàleg, és el que fa que aquest nacionalisme sigui inequívocament autoritari. Caldria no oblidar que l'esquerra que més defensava el marxisme adorava el model de la Unió Soviètica, que era inqüestionablement una dictadura. És cert que actualment hi ha una altra esquerra que s'ha democratitzat, i ha entès que els seus esquemes solidaris en l'àmbit econòmic i social no es poden imposar per la força. Però potser no tots ho han interioritzat així perquè ja llavors rebutjaven el model de democràcia liberal.
Potser per això ara els tenim defensant la “igualtat”, entesa en el sentit curiós que l'habitant de la regió “hostil” ha de ser igual al model que els seus polítics afins –i no els polítics més votats pels habitants d'aquesta regió– han dissenyat per imposar-lo a tothom. Fins i tot bloquegen reformes constitucionals prohibint, de facto, votar a les noves generacions que no van tenir veu el 1978. Com si no fos positiu actualitzar el compromís generacional amb la Constitució d'un estat, sobretot quan hi ha una minoria molt rellevant en nombre que no hi creu.
En resum, el comportament sorprenent d'alguns noms del passat s’explica perquè en realitat no han canviat mai d’ideologia. Eren nacionalistes i autoritaris, i ara ho continuen sent.
