No és massa alt, ni massa baix, ni massa gras, ni massa prim, és l’ós del conte temperat. El que no vol la sopa ni freda, ni calenta, la cadira, ni dura, ni tova. Hom ja pot entendre que és d’aquells que, per fer servir l’expressió televisiva, “es cuida”. Com a calb, es rapa (es fa rapar) els quatre pèls del cap i de la barba, de color blanc. Duu uns pantalons texans, netíssims, i unes sabates d’esport, a les quals ja es veu que hi ha passat un drap amb alcohol, per mor de les taques. La camisa és de quadres, no li cal americana. Al braç dret, li penja la jaqueta, plegada amb cura. A l’espatlla esquerra, una motxilla, també neta, amb tot de compartiments tancats (imagino que) plens de llanternes, brúixoles, llibretes.
El tenim, assegut, al tren de Sarrià, anant, potser, cap a casa. És jubilat, ja s’entén. L’hora i l’actitud ens indiquen que no, que no va a la feina. No ha gosat posar la motxilla –com dèiem, neta– a terra. L’acull entre les cames, secalludes. Me’l miro. Entra una senyora al vagó. De seguida s’aixeca, es dirigeix a la senyora i fa: “Vol seure?”. La senyora accepta, molt agraïda. Seure al tren, quan et queden 14 parades, és un regal dels Déus. Quin senyor tan gentil. I el senyor, de fet, s’asseu a la cadira del costat, que ha quedat lliure.
Entro jo al tren. El senyor, amatent, em pregunta si vull seure. “No!”, barbotejo. I afegeixo: “Però si vostè i jo tenim la mateixa edat, si fa no fa!”. I llavors somriu, murri, i em diu: “Esclar, senyoreta. Jo deixo seure els altres per evitar l’horror que suposa que em deixin seure a mi”. I al cap d’una estona, delerós, li diu a un home: “Segui, segui!”. I l’home, més jove, accepta.
