Un anticapitalisme no tan ‘anti’
En l’enfrontament entre Baños i Escohotado al Preguntes freqüents de fa vuit dies, es va evidenciar com la lluita pels termes del discurs és clau en el debat ideològic. Per què a Escohotado li feia tanta nosa, trobava tan sobado, el terme esquerra? Probablement perquè esquerra reté una utopia de la qual no es pot renegar sense semblar cínic. La utopia que separa els que accepten com a inevitable -com a mal menor desitjable- la desigualtat, dels que consideren que humanitzar la societat, civilitzar-la, és tendir a aconseguir que tots comencem a viure amb uns drets semblants.
Els excomunistes que ara simpatitzen amb Cs ens venen a dir que el capitalisme és el sistema menys dolent per aconseguir una vida millor per a tots, sumant rics i pobres; i condemnen el comunisme perquè, volent partir de la igualtat, acaba retallant llibertats i fent que més gent passi gana. Són fills del fracàs històric del socialisme real, però es neguen a admetre que la dreta que es creia vencedora amb la caiguda del Mur ara també està fracassant. Fins ara tenia coartada moral: la desigualtat permetia als més pobres del capitalisme viure millor que els més pobres del comunisme i sentir que la part del pastís que els tocava, per petita que fos, anava creixent. Això està deixant de ser cert, i aquest fracàs el rebla el fet que el capitalisme necessiti sempre créixer, quan créixer, en un planeta al caire del desastre ecològic, ha passat a ser inviable.
Són dos fracassos provocats per un excés de cinisme i un excés d’utopia, i en el centre d’aquests excessos hi ha tenir, o no, una visió realista de la naturalesa humana. Si som bàsicament egoistes i sempre ho serem, només el desig d’acumular farà que ens esforcem i crearà riquesa. Si som bàsicament solidaris, només en la igualtat podrem sentir-nos bé. Però és evident que som totes dues coses i, encara més important, que ho som en diferent grau en funció de la cultura que ens ha format com a persones. Marx i Engels tenien clar que el seu socialisme es construïa sobre els progressos del capitalisme. Dit altrament, posant com a motor l’interès propi es crea riquesa, la riquesa crea cultura -progrés moral, científic i tecnològic-, i és aquesta cultura la que, humanitzant la societat, ens empeny a lluitar per un model econòmic més solidari. El socialisme real, saltant-se els progressos capitalistes, era la crònica d’un fracàs anunciat.
¿Hi ha països amb més drets i llibertats que els capitalistes? No, i comença a ser hora que un anticapitalisme menys dogmàticament anti ho reconegui. La dreta tindria força raó si la naturalesa humana fos estàtica i el creixement sostenible, però el creixement depreda i la humanització és un procés que només podem aturar degenerant-nos. Aferrar-se al que fins ara ens ha servit, ens ha enriquit, ens ha civilitzat -tot s’ha de dir, pagant l’alt preu de monstruoses crueltats-, només ens portarà al desastre. La utopia és ara més realista que la fi de la història perquè sense humanitzar-nos -sense fer que el que mai ha passat passi- no sobreviurem.
