Antena 3 treu partit de la desinformació

Fa dos dies destacàvem les sospitoses imatges que emetien a Antena 3 d’uns avions atacats per uns arcs de foc espectaculars. Espejo público ens les mostrava sense context i cridaven l’atenció perquè els avions, amb l’agilitat d’un mosquit, esquivaven les bales amb unes fintes sorprenents en un paisatge nocturn. Les ràfegues de foc, dignes de les pel·lícules futuristes d’atacs amb làser, convertien la guerra en un espectacle entre hipnòtic i fascinant. Hores després es va confirmar que les imatges no eren reals sinó que pertanyien al videojoc Arma 3. Ni la cadena ni el programa es van disculpar per l’ús d’aquestes imatges. No calia ser cap expert en assumptes digitals per sospitar d’aquelles escenes. No pel seu realisme sinó per l’elevada pretensió estètica.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dissabte, a l’edició del cap de setmana d’Antena 3 noticias, després de tota la informació sobre la guerra a Ucraïna, Matías Prats i Mónica Carrillo tancaven el bloc amb un exercici de cinisme. Elevaven la desinformació a un nivell magistral. Carrillo donava pas a una fotografia on es veien una filera de nenes d’uns vuit o deu anys amb mascareta, arrupides i suposadament amagades en un refugi. A sota hi posaven un rètol que deia “La desinformación en las redes sociales ”. La presentadora ens advertia: “Es una de las imágenes de las últimas horas en redes. Un grupo de niñas que se refugian de los ataques rusos. Hay quien asegura que se trata del metro de Kiev, pero hay otras fuentes que aseguran que es un refugio del este del país. La guerra deja en ocasiones imágenes en las que también se libra otra de las batallas: la de la desinformación ”.

Cargando
No hay anuncios

Antena 3 noticias ens alertava de la desinformació a partir de l’ús d’una imatge que contribuïa a aquesta desinformació. El que tenia valor de la imatge era el seu impacte visual: les nenes arrenglerades, boniques i ben pentinades, amb cara de por, en un lloc claustrofòbic. I com ells mateixos deien, l’havien tret de les xarxes socials. No els constava ni l’autor de la fotografia, ni el lloc on s’havia fet, ni en quines circumstàncies. Ni tan sols es podia saber si la imatge corresponia a un refugi per evitar els bombardejos. Però, sens dubte, tenia un component emocional que la feia molt llaminera per a un informatiu que utilitza un sensacionalisme a vegades sibil·lí. La presentadora ens comentava possibles opcions sobre l’origen de la foto. Cap era gens precís, tampoc. I davant la incertesa, capgiraven el plantejament. No tenien ni idea d’on havia sortit la imatge, no podien garantir-ne la veracitat, ni tampoc semblava que s’haguessin esforçat gaire per esbrinar-ho. Però en comptes de renunciar al seu ús, l’ensenyaven igualment disfressant-ho de lliçó i alertant l’audiència del desastre i el perill de la desinformació. La desinformació com a espai de resignació que serveix d’excusa per justificar continguts sense garanties ni aval periodístic. Una desinformació que està resultant molt útil a la cadena per guanyar en espectacularitat i dramatisme en aquesta guerra.