Hi ha un moment a la vida que, per més que et juris a tu mateix que mai no passarà, passa: el dia que et sents renyant el teu fill amb les mateixes paraules que et deien els teus pares, i que et vas prometre, secretament, que tu mai no diries, perquè tu no series com ells quan fossis gran. Ja podeu abaixar la mà tots els que us hi heu trobat.
Però de tots els errors que repetim com a progenitors, n’hi ha un de fatal, perquè, normalment, es comet en calent i ens fa quedar molt malament davant nosaltres mateixos, els nostres fills i terceres persones: sortir a defensar el fill perdent les formes i, per tant, la raó, amb el pretext sanguini que la criatura val molt, que en altres llocs el valorarien més i que no hi ha dret el que li estan fent.
És el que ha fet el pare d’Ansu Fati anant a la ràdio a demanar més titularitats per al seu fill. A veure: el Barça té un entrenador de casa, que equilibra tant com pot l’exigència de resultats amb la sensibilitat pel planter d’on ell mateix va sortir. Però el primer és el resultat col·lectiu. I ningú en sap més, del rendiment de la plantilla, que l’entrenador.
I després, l’actitud dels seguidors del Barça amb Ansu Fati no pot ser més positiva: es van fregar els ulls amb el futbol que era capaç de jugar el noi a Primera Divisió amb només 16 anys, van lamentar les lesions, l’han esperat amb il·lusió que es recuperés i l’han aplaudit encara que les coses no li sortissin bé.
Estem davant d’un nou cas d’expectatives no correspostes d’un noi que va ser prematurament encimbellat quan les coses anaven bé, i d’un pare de família que les ha passat molt magres i que ja veia el seu fill elegit pel destí per ser el nou Messi. Si gestionar la defensa d’un fill que juga a Regional no sempre és fàcil, que difícil que deu ser en un món que compta en milions.
