Ansietats llibertàries
L'any 1971 l'activista polític americà David Nolan va publicar la primera versió del seu Nolan Chart, un gràfic que permet de situar en un sistema de coordenades cartesianes la ideologia d'un individu o d'un col·lectiu. Nolan va dissenyar un gràfic de quatre quadrants amb dos eixos principals. Un eix correspon a la llibertat personal i l'altre a la llibertat econòmica. Els valors dels eixos s'obtenen mitjançant un test polític de preguntes amb respostes múltiples. Cada pregunta s'associa a un dels eixos descrits i cada resposta té un valor numèric concret. La suma de tots aquests valors genera una coordenada al pla. Amb les dues coordenades s'obté un punt al pla que seria el posicionament ideològic de la persona o el col·lectiu que ha respost al test.
Per exemple, si les dues coordenades són -100, això vol dir que nega tant la llibertat econòmica com la llibertat personal i que, segons la nomenclatura de Nolan, qui ha respost el test és un totalitari. Per contra, si les dues coordenades són 100, significa que vol el màxim de llibertat personal i econòmica i que és un libertarian ; en català, llibertari o llibertarià. Els altres tres casos possibles en el sistema de Nolan són -100 en llibertat individual i 100 en llibertat econòmica, que s'identifica amb el conservadorisme. Un 100 en llibertat individual i un -100 en llibertat econòmica posiciona en el socialisme. I un valor de 0 en les dues coordenades ubica en el centrisme polític.
Naturalment, es pot discrepar del sistema que va idear Nolan. Això no obstant, internet ha fet que aquest gràfic sigui extremadament popular. No solament ha ajudat a constatar la fi de la linealitat de l'estèril debat esquerra-dreta, sinó que ha posat el moviment llibertari(à) en el mapa polític. Semblantment, el Nolan Chart es converteix en una mena d'encarnació de les colpidores tesis del sociòleg americà Daniel Bell en el seu famós assaig del 1960 The end of ideology sobre la superació de la retòrica, de la finalitat política, de la bipolaritat, de la ideologia clàssica, en definitiva, de la utopia. L'era postindustrial de Bell és l'era pragmàtica, dels interessos, de les opcions múltiples i del Nolan Chart.
El desgavell postindustrial de Bell i la pluralitat axial de Nolan tenen un reflex en la realitat, malgrat que els vells grups ideològics s'entossudeixin a negar-ho. L'historiador americà Mark Bray ha publicat recentment Translating anarchy, una obra que analitza el fenomen d'Ocupa Wall Street. Bray, que en va ser el portaveu i la cara visible mentre Zuccotti Park va estar ocupat, relata com la "inconsistència ideològica" va penetrar en el moviment. Ell ho anomena " liberal libertarianism ", que en el llenguatge polític català equivaldria a "progressistes i, a sobre, neoliberals", és a dir, que no respecten cànons ideològics i que advoquen per un heterodox radicalisme democràtic, legal i econòmic basat en pragmatisme, interessos i opcions múltiples. Molt llibertari(à), vaja. Per Bray, anarquista clàssic, amic i antic company d'armes a la central anarcosindicalista americana Industrial Workers of the World (IWW), l'equivalent de la CNT espanyola, aquest " liberal libertarianism " va ser més aviat molest i empipador en l'articulació d'Ocupa Wall Street, ja que de poca cosa servia a la revolució.
Els llibertarians també provoquen problemes dins la dreta clàssica. Els partits tradicionals de centredreta han assumit contingents de llibertarians amb les seves postures de llibertat econòmica i han anat adoptant, almenys teòricament, mesures econòmiques de liberalisme clàssic. Això ha obert friccions amb aquells sectors conservadors més partidaris d'estatisme i capitalisme clientelar. Ja no cal dir que, quant a llibertats personals, l'agenda política llibertariana ha provocat autèntiques batusses dins d'aquests partits de centredreta. La defensa llibertariana de la liberalització de totes les drogues, la legalització del matrimoni homosexual i la despenalització de la prostitució són qüestions inassumibles per als sectors conservadors.
La política americana viu amb intensitat la presència de llibertarians tant al Partit Demòcrata com al Partit Republicà. És especialment notable la distorsió que han aportat al Partit Republicà en alguns dels seus posicionaments, i la veu del senador Ron Paul, ja retirat i substituït pel seu fill Rand Paul, ha estat especialment molesta. Al final, la via del tercer partit ha acabat sent una alternativa de coherència ideològica per evitar les friccions amb conservadors i progressistes socialitzants. Així, el Libertarian Party és una força emergent als Estats Units, per bé que encara és minoritària. A l'estat espanyol existeix el Partit de la Llibertat Individual, que vol obrir-se camí en un escenari polític encara més complex que l'americà. De moment, el Nolan Chart ha permès de difondre en massa la idea que la polaritat ideològica ja no existeix i, sobretot, que tota política s'ha de basar, en el fons, en la mesura de la llibertat.
