L’ansietat lingüística dels barcelonins
L’ansietat lingüística creix entre els barcelonins catalanoparlants, que decreixen, i, en una campanya inesperadament pastosa i indolent, la llengua s’està obrint camí com un gran tema en els debats a la capital. Bé: d’aquella manera. La distància entre la preocupació pel català dels votants a qui això preocupa i el pes del català en els discursos dels alcaldables a qui això hauria de preocupar encara és sideral. Però dins del petit món de la cultura se’n parla més, i en el debat sobre les polítiques culturals per a l’Ajuntament de Barcelona que el diari ARA i l’Ateneu Barcelonès han organitzat aquesta setmana, el tema que va desencadenar més interrupcions, retrets i pujades de to no va ser ni la col·laboració publicoprivada, ni l’infrafinançament dels museus, ni la precarietat dels treballadors culturals, sinó el retrocés del català.
Les dades tallen com el gel: el 53% dels habitants de la capital de Catalunya no parlen català, i només un 23% el fan servir com a llengua amb què inicien normalment una conversa. Llevat d’una aprenent de Cayetana Álvarez de Toledo que inexplicablement era a la taula representant l’artefacte delirant de Valents, que no va abandonar el castellà ni un sol cop i invocava sintagmes xamànics com ara “boom latinoamericano”, “libertad” i “Mario Vargas Llosa”, la resta de presents, que representaven tots els partits del consistori, van tenir l’honestedat elemental de reconèixer el repte polític que suposa la protecció del català ara mateix.
Però jo vaig sortir de la sala després de dues hores i encara no he sentit una sola idea més concreta que l’alegre i performatiu “cal protegir el català”. Vull dir que els partits que creuen que cal protegir el medi ambient, a part de dir que sí, que cal, també proposen coses com ara reduir el nombre de carrils per als cotxes, millorar el transport públic i fer eixos verds, que donen una certa força a les proclames. Heu vist mai un polític proposant polítiques lingüístiques amb la seguretat, l’ambició i la desimboltura amb què Ada Colau parla de la qualitat de l’aire?
Veient el debat, s’entén de seguida. El problema del català és que obliga a un cert conflicte, a allò tan antic i incòmode de prendre partit. Per això Juan Milián, del PP, preferia parlar de “sinergies”, afirmant tesis que caldria desembolicar causalment com ara que “el boom editorial llatinoamericà va afavorir el català”, o que el retrocés del català es deu a “la confrontació dels últims anys”. Per la mateixa raó, Xavier Marcé, del PSC, va dir que un dels errors del català és que “polemitzem massa”, i que no podem pretendre persuadir certs sectors “si ens fem antipàtics”. El que duia de casa l’eslògan aparentment més impossible de criticar era Jordi Martí, de Barcelona en Comú: “Anar a favor del català no és anar en contra d’altres llengües“.
El problema és que totes les conclusions científiques de la sociolingüística és que aquestes idees tan boniques no funcionen a l’hora de la veritat. Resulta que la convivència entre una llengua i una altra de molt més gran no condueix alquímicament al mític win-win, sinó que la gran es va menjant la petita. Dissortadament, la convivència entre llengües és molt darwiniana i s’assembla en molts aspectes als jocs de suma zero, en què el que guanya un és a costa del que perd l’altre. Perquè la llengua catalana deixi de recular calen polítiques de la família de la imposició i la priorització, conceptualment incompatibles amb el camp semàntic de la simpatia, la sinergia i els seus amics.
El més greu dels partits amb consciència lingüística és que tot això ho saben però no s’atreveixen a dir-ho amb l’excusa de la ressaca del Procés. La idea mai explicitada de l’independentisme i dels ultimíssims reductes de catalanisme després del 2017 és que a partir d’ara caldrà llegir entre línies i no dir les coses de la llengua pel seu nom, confiant que els partits responsables facin política sense que es noti gaire per no encendre els ànims de l’espanyolisme, i que gota a gota es recuperi tot el que no s’ha fet durant anys. I si parlar clar és una entelèquia, un pla de xoc a l’altura del que necessita la llengua és impensable. Elisenda Alamany, d’ERC, i Joan Rodríguez, de Trias per Barcelona, van repetir moltes vegades que “cal protegir el català”, i no van anar més enllà d’aquesta fórmula ni una sola vegada. La idea és que el vot lingüístic és un acte de fe amb “els nostres”.
Ni tan sols les ments més esmolades estan creant discurs. La persona a qui he llegit idees més fines i ben argumentades sobre els debats candents a Barcelona és Miquel Puig, al seu sensacional La ciutat insatisfeta (Ara llibres), on defensa que la modernització econòmica de la capital és clau per mantenir la identitat nacional i el català, que la ciutat no és vàlida perquè protegeixi les essències pàtries de la nació, sinó que la construcció d’una ciutat de primera línia serà el que permeti que Catalunya sigui al món. Però, quan el vaig entrevistar per a Núvol, Puig no em va saber respondre què hem de fer lingüísticament amb la munió d’expats que aquesta revolució digital i creativa està atraient a Barcelona i que, a part d’apujar els preus dels lloguers, no tenen cap incentiu per aprendre català i estan creant bombolles culturals lingüísticament hermètiques. Al debat mateix, Xavier Marcé, un dels tipus que més la toca, va dir amb molta raó que el problema del català no és cultural, perquè la cultura és precisament el sector on la llengua està més normalitzada, i que a qui cal demanar més esforços és a la resta de sectors econòmics. Però ¿com es poden demanar esforços sense fer discursos i legislacions tan antipàtiques com les que el mateix Marcé ha dit que troba contraproduents en la cultura?
El català amoïna a molts barcelonins, però, ara com ara, no circula ni una sola idea clara, forta i concreta sobre com protegir-lo, i encara menys es veuen polítics que vulguin parlar-ne sense nedar i guardar la roba. És estrany, perquè amb la cursa tan igualada que està quedant, molts podríem decantar el nostre vot per això.
