He estat llegint d’una tirada, atrapat per l’alta qualitat de l’escriptura d’Ivan Mambrillas, el llibre De la cuina i la vida. Converses amb Josep Lladonosa i Giró, publicat fa poc per Viena Edicions. Esclar que el personatge amb qui conversa Mambrillas té el seu què, i sobretot fascina. Com les engalta! Quin “homenot”, que diria Pla. Però si ara esmento el llibre és per com Lladonosa –atenció: a primers de 2016– va respondre a l’autor sobre si volia la independència.
El mestre cuiner li diu: “Em torba aquest esperit de derrota que, com aquell qui diu, hem heretat junt amb la terra, igual que em fa por la reacció de l’Estat, perquè és molt poderós i serva aquella vocació secular d’escanyar-nos. Ara: també crec que, si ens ho foten tot a terra, ho tornarem a aixecar de seguida”. I encara afegeix, profètic, contra el desànim: “No sé si és cosa de l’esperit de derrota o de l’escepticisme preceptiu en situacions d’incertesa, però... Mira, jo soc més positiu, és clar que sí, però, sigui com vulgui, tots sabem que no serà bufar i fer ampolles, i que l’Estat no ens ho perdonarà mai, això. Però, ei: si ens foten garrotades, tothom a aguantar! A fe de Déu que la vull, la independència...”
Certament, el poc més d’any i mig que va de la resposta fins al Primer d’Octubre de 2017 va convertir el sentit figurat de les garrotades en realitat material. Però sobretot m’interessa la idea de Lladonosa quan ens atribueix un ancestral esperit de derrota heretat amb la terra. I, tot i que mai no he compartit les perspectives psicologistes sobre una suposada ànima catalana, si no és l’ànima o l’esperit, alguna cosa d’estructural hi ha de cert en aquest derrotisme que provoca la situació de dependència quasicolonial amb Espanya.
Vull dir que tot i el seu interès per a la història intel·lectual del país, mai no m’han convençut ni les aproximacions psicologistes de Jaume Vicens i Vives a Notícia de Catalunya (1954) ni les de Josep Ferrater Mora a Les formes de la vida catalana (1955). Però, ara mateix, no puc fer altrament que reconèixer que efectivament s’ha anat imposant un relat de derrota, d’altra banda, molt al gust del vencedor. Un relat que encaixa amb allò que Vicens i Vives prenia de Pérez i Ballestar, la mentalitat “rebentaire”, i que ha anat ocupant l’espai de l’opinió pública catalana. Una mentalitat que no construeix res, que fa possible una “crítica humiliadora”, com també diu Vicens i Vives, i que acaba en “l’encegament del tot o res”.
I tot això ho dic perquè n’estic fins al capdamunt d’aquest bescantament d’un suposat “processisme”, que ara ja no és tan sols resultat d’una anàlisi maliciosa del capteniment posterior dels qui van liderar el procés, sinó que ha esdevingut la via per llençar sense distincions tots els partits independentistes a la paperera de la història. O que serveix per insultar tots els qui van –o vam– participar amb més o menys encert, però honestament, en aquell intent fallit d’emancipació. Quina llàstima que en els moments decisius no haguéssim pogut comptar amb les ments clarividents de l’actual rebentada!
Acusar de “processistes” els qui són hereus d’aquella heroïcitat és miserable. Ja n’hi ha prou d’aguantar aquest rabejar-se en un esperit de derrota que encomana desconfiança contra tot i tothom i que desmobilitza un poble que va mostrar una capacitat de sacrifici exemplar. Qui hagi renunciat a l’esperança d’una emancipació nacional, que ho digui clarament. Però prou de fer-nos passar per lucidesa crítica el que no és altra cosa que una mediocre versió mal dissimulada d’un relat de derrota patrocinat des de l’interior.
Sí: vam ser capaços d’emprendre un procés cap a la independència inèdit i potent, i que va espantar l’Estat com mai. I sí, amb una primera batalla perduda. Però diguin què diguin els rebentaires, el procés seguirà fins al final. Com diu Lladonosa, “tothom a aguantar”.
